La llibertat segons el PPopulisme

De tots els momentazos que ens ha deixat el casament de José Luis Martínez-Almeida, em qued, indubtablement, amb el marit d’Esperanza Aguirre sortint de la boda al volant del seu cotxe i valorant la vetlada: “¡Hemos bebido muchísimo!”. 

Tuelfpoints!

La “sinceritat” atribuïda al vi és el mèdium pel qual s’han manifestat meridianament grans personalitats de la dreta. L’entranyable “Viva el vino” de Mariano Rajoy ha acabat resumint tot un espectre ideològic. I sociològic, clar. L’episodi estel·lar, però, va ser el discurs de José Maria Aznar el 2010 davant l’Academia del Vino, a propòsit de les campanyes de la DGT: “¿Quién te ha dicho a ti las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber?”. Hip!

De fet, “el vino” –i altres espirituosos menys castissos– és una de les metàfores preferides de la dreta per referir-se a la llibertat. Pesadíssima es va arribar a posar la senyora Ayuso amb allò de 'las terracitas' i la llibertat madrilenya. Semblava que no hi havia problema més important al país. Llàstima que no mostràs el mateix zel en la gestió de les seves residències geriàtriques: només durant els dos primers mesos de pandèmia hi varen perdre la vida 9.468 persones, el 21,5% dels residents, el doble que a la resta d’Espanya o la UE.

La presidenta Prohens, òbviament, també és una aguerrida llibertària. Ara, per exemple, a compte del Pla antitabac, que “Balears” no subscriurà perquè troba que ningú li ha de dir a un empresari de la restauració o de l’oci si es pot fumar o no a la seva terrassa. 

Tot i que encara fa més lleig que l’alcohol, això de fumar també té per als populars una forta càrrega de liberalitat. Quan el 2005 la llei contra el tabaquisme va establir a la fi la prohibició de fumar al lloc de feina, el PP s’hi va oposar. Els 'liberals' argumentaven que no obligaven ningú a fumar, però que qui ho volgués fer, ho havia de poder fer sense la intromissió de l’esquerra castradora.

Ara, naturalment, ningú planteja tornar enrere la mesura. De la mateixa manera, la dreta ha acabat metabolitzant el divorci, la despenalització de l’avortament o els matrimonis homosexuals. Només era qüestió de temps. De fet, el problema de les “dos Españas” es resoldria amb un enfocament diacrònic. No és que siguin tan diferents: és que una és més lenta.

La llibertat, en el discurs PPopulista, pren de vegades la forma de “voluntarietat”. És el que explica el Sr. Deudero, regidor de Mobilitat de Palma, que assegura que el seu objectiu no ha de ser el medi ambient, sinó que els ciutadans es pugin desplaçar còmodament, “pero siempre como cada uno de ellos decida”. I afegeix que volen un bon transport públic però que “no vamos a ir en contra de ningún colectivo ni a criminalitzar a nadie”. Unes declaracions bastant “criminalitzadores”, per cert.

La llibertat i la voluntarietat també han niat a la Conselleria d’Educació. Bàsicament, en forma de “lliure elecció de llengua”, una pulsió irrefrenable i peremptòria, no detectada fins ara pels sismògrafs més sensibles, però que de cop és l’única preocupació de l’administració educativa, alarmadíssima davant l’evidentíssima precarietat del castellà a les Balears. I, tan fermament compromesos se senten per la causa de la llibertat, que també han decidit pilotar un pla. Voluntari, naturalment.

El pla no feia cap falta ni servirà per a absolutament res. Només cerca debilitar l’ensenyament en català i satisfer els deliris de l’extrema dreta. A més d’incendiar la comunitat educativa i sortir per un ull de la cara: 240 milions en total. Però, això sí, és voluntari. 

Fora retòrica. Si una proposta és dolenta i innecessària, el fet de declarar-la “voluntària” no la fa ni millor ni més útil. Ni esdevé innòcua.

Paradoxalment, la presidenta Prohens, tan defensora ella de la llibertat a ultrança, ha acceptat dòcilment el més ferreny dels sotmetiments: el seu pacte amb Vox. Cada vegada que ella –o algun dels seus escuders– no troba arguments per justificar la seva obsessió contra la llengua pròpia o per defensar la ignominiosa derogació de la Llei de memòria democràtica, acaba apel·lant al compliment de l’“acuerdo conjunto de PP y Vox”. I ho fa amb èmfasi i amb convicció –com a mínim gesticulativa–, i excusant-se en el compliment “de la paraula donada”.

I és curiós, perquè ho diu encesa i convençuda com si el pacte amb l’extrema dreta fos de naturalesa inalienable. Com si s’hagués produït per imperatiu legal, o per inexorable mandat diví. O fos una catàstrofe natural inevitable. I no. No hi estava obligada. Aquí és on precisament la presidenta hauria d’haver brandat els seus principis i, sobretot, la seva llibertat. I no ho va fer. Va preferir, lliurement, entregar el país al feixisme.

Definitivament, pactar amb Vox no va ser mai una bona idea. Voluntari sí que ho era, però.