La por a la llibertat

Més de 40 anys després, Adam Michnik ha hagut de tornar a significar-se en favor de la lluita per la llibertat en el seu propi país. L’historiador, assagista i editor polonès d’origen jueu contempla esparverat com Polònia torna, com un submarí que ha estat albirat per un vaixell enemic, a enfonsar-se en les fosques aigües del totalitarisme, aquesta vegada producte del populisme i la demagògia que, dintre d’un embolcall falsament democràtic, s’ha instal·lat sense rubor en la política polonesa. ¿A què obeeix aquest retorn a les cavernes? ¿És una cosa inherent al poble polonès, als pobles eslaus en general? ¿O potser als països nació que van sorgir al centre i l’est del continent després de la desaparició de l’Europa dels imperis al final de la Primera Guerra Mundial? ¿Per què hi ha tanta por a la llibertat i a la veritable democràcia en tota la franja que va des del mar Bàltic fins a l’Egeu i el mar Negre? ¿Ara resultarà que eren certs els arguments que brandaven els vells dirigents soviètics per aixafar les revolucions que van esclatar a, precisament, Hongria, Txecoslovàquia i Polònia (els països que, curiosament, amb més vehemència clamaven per la llibertat en plena època socialista), i que advertien del seu tall filofeixista? ¿Què ha passat des de l’eufòria per l’esfondrament del Mur de Berlín fins a l’ombrívol panorama actual? Què s’ha perdut pel camí?

En el seu extraordinari llibre An uncanny era, Elzbieta Matynia explica com un dia d’agost de 1978 dos grups d’excursionistes pujaven per vessants oposats al Śnieżka, una muntanya a la serralada que separa Polònia de l’actual Txèquia. Els dos grups es van trobar en una aïllada zona de pícnic prop del cim: la reunió l'havien organitzat clandestinament dissidents de tots dos països que lluitaven per la desaparició del règim socialista i l’arribada d’un sistema democràtic. Especialment rellevant va ser l’encaixada de mans entre dos homes: per part txeca, Václav Havel; per part polonesa, Adam Michnik, tots dos considerats "criminals" pels seus respectius governs. Durant aquella "cimera" i d’altres que van venir després, els dos intel·lectuals van xerrar llargament en un entorn idíl·lic sobre el tipus de societat que s’hauria de construir un cop desaparegut el món socialista. En cap cas hauria de ser un sistema basat en la venjança o el ressentiment envers una època i els seus protagonistes, sinó en la llibertat, la tolerància i l’obertura. Tampoc es tractava de cap manera de substituir el socialisme per qualsevol altra doctrina. Tot i així, en aquelles trobades de finals del 70 ja s’albiraven els mals que flagel·larien les societats postcomunistes: els ressorgiment dels nacionalismes, la xenofòbia, l’antisemitisme, la intolerància ètnica, l’estigmatització del poble gitano, l’assetjament a la dissidència, etc. La preocupació dels dos intel·lectuals se centrava en intentar evitar la reaparició d’aquestes idees i moviments, tots ells molt latents durant el llarg hivern socialista. Però a Michnik l’amoïnava especialment la reacció contra els dirigents comunistes un cop desaparegut el règim. ¿Quanta dosi d’amnèsia política podia comportar la seva amnistia? ¿Quant de càstig estaria la nova classe política disposada a infligir i quant de perdó a concedir? ¿On se situaria la frontera entre la justícia i la venjança? Per a Havel i Michnik l’absolutisme moral cultivat en la clandestinitat d’un règim totalitari podria al seu torn convertir-se fàcilment en fanatisme i totalitarisme, que és precisament la base sobre la qual Jarosław Kaczyński i Viktor Orbán han construït la seva doctrina ideològica. Tots dos polítics porten anys assegurant que els seus respectius partits es mantinguin al poder atiant entre la població la por al retorn dels antics dirigents comunistes, una fal·làcia que no se sosté per enlloc, i que els dos intel·lectuals, com dos visionaris, ja van predir en aquelles converses premonitòries.

Donant un cop d’ull a l’actual situació sociopolítica a l’Europa central i oriental, es pot constatar que tots els temors que sorgien en aquelles trobades clandestines a la frontera txeco-polonesa fa més de quatre dècades s’han fet realitat. En la majoria d’aquests països no s’ha sabut aturar el pèndol al centre, sinó que ha continuat el seu recorregut cap a l’altre extrem. La por a la llibertat s’està tornant a manifestar, igual que en el període d’entreguerres, en tota aquella franja del continent, un espai geopolític massa temps sotmès a imperis d’un signe o altre, i massa estomacat per la història perquè hi prosperin règims autènticament democràtics.

Potser Adam Michnik haurà de buscar una altra Śnieżka per trobar-s'hi, ja sense Havel, amb altres dissidents i poder-hi compartir l’eterna lluita per un sistema just basat en una llibertat autèntica.