Un llibre a la mà, signe de cultura (1969)

De l’article de Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939-Bangkok, 2003) a Triunfo (3-V-1969). Traducció pròpia. Vázquez no imaginava que més de mig segle després el fenomen anacrònic i xaró dels serials radiofònics revifaria a la televisió i a les plataformes digitals i que la feina d’influencer a les xarxes prendria el relleu d’una pràctica tan tronada com les confidències sentimentals de la senyora Francis i el consultori cosmètic de Montserrat Fortuny a les emissores de ràdio.

[...] Encara és vigent avui en alguns barris anar per aquests mons de Déu amb un llibre a la mà. És un acte reverencial envers el signe més representatiu de la cultura: el llibre. I, en efecte, el poble barceloní segueix respectant els llibres: cada cop més el llibre adquireix contorns mítics. La cultura popular es conforma sobre la base de discos, ràdio, televisió i cinema; tal volta acompleixin, encara, algun paper les revistes il·lustrades. Quan la cadena SER va descobrir Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca, va quedar ben clar que era el principi de la fi de Fernández Flórez i Blasco Ibáñez, últims novel·listes realment populars que el país ha tolerat. Sautier, des de Madrid, i Antonio Losada, des de Barcelona, han creat el serial radiofònic made in Spain, un serial amb música que es posa dramàtica de cop i volta: per exemple, quan Marta diu “¡Arturo!”, i Arturo contesta: “¡Marta!”. I poca cosa més cal afegir davant l’imperi dels telefilms. Però per a tota aquesta massa de població allunyada de les mels de la Cultura, amb majúscula, un llibre encara té alguna cosa important, com saber francès o taquigrafia. I el dia de Sant Jordi, el Dia del Llibre, li cau a mida. Van a les parades i compren aquests llibres que després surten en els diaris com els més venuts del mes. A Catalunya cal comptar amb un sector de població incondicional de llibre: la petita burgesia. Els seus membres tenen comptes oberts en una o dues llibreries; accepten el diàleg amb els venedors a domicili; estan subscrits a l’Enciclopèdia Catalana; llegeixen les excel·lents traduccions al català de la col·lecció policíaca La Cua de Palla; compren Corazón, d’Edmondo d’Amicis, per al nen que acaba de fer set anys. Potser és l’únic sector social popular que al nostre país ha prohibit l’entrada de les fotonovel·les a les seves llars. I, no obstant, les dones no poden evitar els deu minuts diaris de Correo del corazón radiofònic, a càrrec d’Elena Francis o de Montserrat Fortuny, una insuperable consellera que sempre encapçala les seves cartes amb un: “Hijita...”. [...] Els llibres del segle XIX van ser els elements fonamentals en les transfusions de sang ideològica. Un manual de taquigrafia pot canviar la vida d’una xicota (de guanyar 3.500 pessetes mensuals com un pixatinters vulgar passa a guanyar-ne 7.000 o 8.000 com a taquimecanògrafa). Milers d’adults acabats d’entrar en aquesta etapa d’edat s’apliquen cada nit de cara al Cató per aprendre a llegir. Encara hi ha llibres que travessen les fronteres de nit. Encara queden paraules impreses que poden canviar la marxa de la Història... però, al cap i a la fi, si no fos així, si es donés el cas que tots els arguments en defensa de la cultura gutenberguiana fossin anacronismes o un simple quedar out... no fa pas mal comprar un llibre. [...]