Una llibretera es jubila / Ara arriba “la sigil·losa”

Una llibretera es jubila

En una tarda... Encara menys, en qüestió d’hores la notícia va expandir-se més ràpid que l’òmicron. L’Àngels es jubila. Ella mateixa va escriure un text a la premsa local per explicar el fet i, en un tres i no res, al barri no es parlava de res més. Els diaris dediquem titulars a Ucraïna, ens esgarrifem amb les llicències per edat del Parlament, suquem pa amb les banyes de la germana del rei i convertim Dembélé en un culebró absurd, però, a vegades, la nostra vida és a la llibreria de sota casa. L’Àngels, la prescriptora de capçalera des de fa vint anys, diu que plega i tot trontolla. Els veritables motius només els explica, en privat, als molts clients que durant dues setmanes hem passat per la llibreria –entregats, emocionats, encuriosits– per acomiadar-nos. No plega per l’edat –l’Àngels n’acaba de fer 66– ni perquè el negoci no rutlli. Al contrari, amb el confinament molta gent va tornar a llegir i, tot d’una, és com si la clientela hagués decidit afavorir el comerç de quilòmetre zero per damunt dels beneficis del Jeff Bezos i el seu exèrcit de repartidors a preu fet. “Tinc una mare de 92 anys i sis nets, tots ells em necessiten”. Aquest és el motiu, la nova missió familiar. La llibretera ens ho explica als fidels habituals i, de nou, veiem el pas dels anys als ulls dels altres. El temps vola. Abans, quan la llibreria va obrir a finals dels vuitanta, estava en un carrer de vorera estreta i, davant de l’aparador, era un no parar de cotxes que fugien del centre de la població. Avui la llibreria està en una zona de vianants, pacificada i elegant, encerclada per dues agències immobiliàries. Els uns venen il·lusions, els altres també. Una llibreria és, al capdavall, un temple on trobes històries que no sabies que buscaves. Una llibretera és algú, encara que l’Àngels potser no ho sàpiga, que no es jubila mai. Recomanar, seduir i convèncer són verbs que no caduquen, digui el que digui el carnet d’identitat. 

Ara arriba “la sigil·losa”

Aquest coronavirus que ens maltracta des de fa dos anys sempre té un repicó. Ara, de l’òmicron que ha encomanat un terç dels catalans en poques setmanes, n’arriba una seqüela en forma de variant que han anomenat “sigil·losa”. Es veu que, com els lladres de domicilis, aquest nou subllinatge arriba, penetra i actua ràpid, sense fer soroll. Com si l’alfa, la beta o la delta haguessin fet gaire fressa a l’hora d’envair les nostres vides, estressar el sistema sanitari mundial i matar amics i familiars. La secretària de Salut Pública, Carmen Cabezas, deia abans-d’ahir que a Catalunya s’han detectat un o dos casos de “sigil·losa”. Tremolem. Recordo, no fa gaire, quan el conseller Argimon es vanava que els casos d’òmicron al nostre país es podien comptar amb els dits d’una mà. Nova mutació, nova incertesa. L’OMS, que acostuma a anar a remolc dels esdeveniments en comptes de preveure’ls, ja ha advertit que aquesta nova mutació pot alterar el comportament del virus i, per tant, caldrà implantar noves maneres de control d’aquesta pandèmia que sempre s’escapoleix de l’escomesa. Ens confinem, ens rentem les mans, ens posem mascareta fins i tot quan no cal, ens vacunem –una, dues, tres vegades, les que faci falta–, ens descarreguem el passaport covid, l’ensenyem a tot arreu, des d’avui resulta que no cal però no gosem esborrar-lo, no fos cas que amb la “sigil·losa”, que diuen que encara és més contagiosa, hàgim de fer marxa enrere. Si els primers estudis d’aquesta nova mutació de l’òmicron diuen que és lleu, per què tornem a esvalotar el galliner? Qui treu rèdit d’inocular la por cada dos per tres? Bill Gates, el fundador de Microsoft que s’ha caracteritzat per anar pronosticant què passaria amb cada variant del covid, ara ens ha alertat dient que arribaran noves pandèmies més virulentes i letals que el covid-19. Ei, Bill, per què no escrius les memòries i ens deixes una mica en pau?