Llibrets de llom
Aquest any ha tornat a passar el mateix, i això que Sant Jordi no és imminent i encara hi ha temps perquè surtin més novetats ‘literàries’ abans del nostre estimat Dia del llibre. La queixa de l’enfadós no ens abandona, i ens recorda un altre cop que ‘es publica massa’, i que hi ha més oferta que demanda. Llegim poc, però publiquem –diuen– a la brava.
Dediquem més de tres hores al dia, com a mitjana, a la pantalla del mòbil, mentre els llibres es moren en algun racó, dins i fora de les llibreries. Al mateix temps, la literatura popular, o la feta per personatges populars, col·lapsa el mercat, i a més se sap aprofitar de l’atenció mediàtica. Hi ha un negoci per fer, en tot això, i el gremi periodístic aprofita que ja no es venen diaris per mirar de vendre llibrets poc o molt irrellevants. Tampoc es tracta que tothom escrigui com Krasznahorkai, però ni molt menys de confondre la literatura amb la transcripció del butlletí meteorològic.
Encara hi haurà gent que es pensarà que la literatura catalana és la que fan els senyors de la televisió en català, només perquè els coneixen de cara i són ideològicament simpàtics a les tertúlies. La culpa és dels editors, que s’han tornat encara més mercaders. Quan el comerç ho governa tot, la rodonesa dels cèntims és l’única estètica viable. Perquè tothom que sent que té un públic –un cuiner, un futbolista, un cantant, etc.– vol escriure un llibre i el vol vendre perquè sí. I tot de periodistes que parlen de llibres fets per periodistes, a veure si així, quan l’altre periodista publiqui un llibre, també s’assegura que tindrà un espai des del qual provar de difondre les seves martingales poc o molt enquadernades.
En això, com en tot, hi ha una certa indecència, per bé que potser és la cosa més natural del món. Política de gremi, o una mà renta l’altra, el vell joc entre amiguets. D’igual manera que els escriptors de veritat només parlen de literatura de veritat, aquesta és la condemna i la gràcia. No és una festa, la que ens espera, de la literatura, sinó del comerç del llibre o del paper enquadernat, per això sovint fa una certa vergonya veure els aires ‘d’autor’ que se saben donar certs personatges que semblen escriure les seves proses amb un llapis clavat a l’ull del cul. No saben la gràcia que fan. També qui els llegeix sembla fer-ho amb l’orifici que tenim entre les natges, només això explica que agradin certes coses que no superen un escrutini fet des d’una mínima atenció o sensibilitat. La vulgaritat dels gustos de la gent sempre ha estat el tema dels intel·lectuals i dels estetes, però déu-n’hi-do fins a quin punt poden degradar-se les coses.
Hem passat d’un periodisme illegible i una literatura que no llegeix ningú a una literatura feta per periodistes illegibles que sembla que vol llegir o comprar tothom. És un progrés, una cucanya. Tot sempre poc caure més avall, perquè fins i tot l’infern té soterranis més fondos. Espantalls i poca-soltades. Tota una poligrafia del mal gust. Però és gràcies als beneficis que produeixen aquests llibres que els editors s’animen a publicar algunes exquisideses deficitàries.
