Una lliçó d'història
Voldria cridar l’atenció del lector sobre el marc econòmic en què es mouen els personatges de dues sèries audiovisuals molt populars en aquest moment: ElsBridgerton i Downton Abbey.
Totes dues retraten la vida de l’aristocràcia anglesa. La primera durant les guerres napoleòniques (el primer episodi està situat al 1813 i l’amant d’una de les protagonistes és un soldat que està combatent a Espanya), i la segona exactament un segle després (la sèrie s’obre amb la notícia de l’enfonsament del Titanic, l’any 1912, i pocs episodis després alguns dels personatges estaran patint a les trinxeres de Flandes).
Les històries giren al voltant de dues famílies amb un estatus similar: el cap dels Bridgerton és un vescomte i el propietari de Downton Abbey és un comte. En totes dues sèries hi apareix un duc, i la superioritat del seu estatus es fa evident tant respecte de la resta de l’aristocràcia com del nombrós servei. En tots dos casos queda clar que els personatges nobles viuen en la més perfecta ociositat, almenys pel que fa a fer res de profit: la màxima preocupació és aconseguir que les filles es casin, i que es casin bé, i la principal ocupació al llarg del dia és vestir-se i tornar-se a vestir en funció de les exigències d’una jornada centrada en els àpats familiars, les visites i les festes. En tots dos casos apareix un extens patrimoni rural amb una mansió sumptuosa i una extensió de terreny que inclou un nombre indeterminat de granges, pobles i explotacions agrícoles i ramaderes; en el primer cas el propietari és el duc; en el segon, el vescomte, però queda clar que, qui més qui menys, tots els aristòcrates en tenen un.
Ara bé, la diferència fonamental entre el rerefons d’una sèrie i de l'altra és precisament la relació entre la família i el patrimoni rural. A la de principis del segle XIX se sobreentén que és la font d’on ragen els diners, i si el duc decideix ocupar-se’n en un moment donat és perquè en ragin més. En canvi, a la de principis del segle XX queda meridianament clar que el patrimoni s’ha convertit en un luxe costós, fins a l’extrem que el cap de la família reconeix que es va casar amb la seva dona –una americana– perquè heretaria una fortuna prou gran per “mantenir Downton Abbey”, i quan el duc entra en escena, el despatxa sense contemplacions acusant-lo d’estar arruïnat i de només perseguir la seva primogènita pel dot.
En aquest sentit, les dues sèries reflecteixen molt encertadament un canvi brutal que va experimentar la societat britànica a mitjans del segle XIX i que va comportar el declivi de l’aristocràcia en benefici de la indústria.
En cap de les dues sèries no apareixen ni la indústria, ni els industrials, ni els obrers, però si pensem en l’Anglaterra del segle XIX el que ens ve al cap és la Revolució Industrial, i si Gran Bretanya era aleshores pròspera era perquè una proporció increïblement gran de la producció manufacturera mundial sortia de les mines de carbó de Gal·les o Yorkshire (on està situada Downton Abbey!), de les fàbriques de Manchester o Birmingham i de les drassanes de Glasgow o Belfast.
A l’època dels Bridgerton tot aquest món estava enfrontat amb els aristòcrates amb motiu d’uns aranzels. Els obrers es gastaven més de la meitat del salari comprant pa i altres productes farinacis, i volien un cereal barat per poder menjar millor; els industrials, per la seva banda, volien que els cereals baixessin de preu per poder abaixar els salaris. El món estava ple de cereals barats produïts a Amèrica i arreu, però el Parlament havia establert uns aranzels que en feien impossible la importació, de manera que els obrers havien de menjar cereals britànics caríssims, cosa que permetia l’extravagant tren de vida de l’aristocràcia.
Gran Bretanya era una democràcia, però les lleis electorals afavorien els districtes rurals, on la victòria dels propietaris –arrenglerats dins del partit tory– es donava per descomptada.
La lluita pel control del Parlament va ser llarga i dura, però el 1846 el Parlament, finalment, va votar la derogació de l’aranzel. Els artífexs de la derogació van passar a denominar-se Partit Liberal i a pilotar la transformació de la societat britànica en una societat industrial i burgesa. Els afanys econòmics del propietari de Downton Abbey i la seva manifesta alienació de la societat que l’envolta són el reflex d’aquesta mutació.
Curiosament, seria un ministre liberal –Winston Churchill– qui, vuitanta anys després, lideraria l’aprovació d’una llei –la revaluació de la lliura esterlina el 1925– que condemnava la indústria anglesa en favor de les finances. La indústria anglesa no ha tornat a aixecar el cap, però aquesta és una altra història.