Lliçons dels 'nou de Lledoners'

Fa uns dies vam saber que la Fiscalia retirava les acusacions contra sis dels anomenats nou de Lledoners. Ho celebro pels afectats, però recordem que el Sergi, el Daniel i el Claudi estan a l’espera d’una sentència que els podria imposar fins a cinc anys de presó. 

Acabada de constituir al Parlament la comissió d’estudi del model policial, el cas concret ens permet plantejar-nos algunes qüestions i intentar treure’n les corresponents lliçons.

Comencem amb algunes preguntes: com pot ser que els sis exculpats hagin hagut d’arribar fins al judici (suportant les afliccions i costos que la submissió al procés penal comporta) perquè es comprovés que ningú podia testificar que tinguessin cap relació amb els fets? ¿Un atestat policial pot ser base suficient per dictar una sentència condemnatòria? ¿S’han respectat totes les garanties processals d’un judici que pot comportar dures penes contra la resta d'inculpats?

Les anteriors preguntes, i d’altres de similars que podríem formular, ens porten a fer una anàlisi més profunda d’una problemàtica que no se circumscriu a aquest cas concret.

D'entrada, dues consideracions:

Per començar, voldria afirmar que si bé considero que l’ordre públic, necessari per a una convivència harmònica, és un valor a preservar en si mateix, encara ho és més el ple respecte a tots els drets fonamentals, inclosos òbviament els de caràcter polític. Defensa de l’ordre públic sí, però en el marc de l’exquisit respecte dels drets i llibertats dels ciutadans.

Segona consideració: el nostre model policial (perfectible, com seguidament desenvoluparé) és molt superior als models de les forces i cossos de seguretat espanyols. A qui en dubti, li aconsello llegir la magnífica sentència que va absoldre el major Trapero i l’anterior cúpula d’Interior, que així ho destaca amb contundència. Recordem només l’excel·lència mostrada pel cos dels Mossos d’Esquadra després dels luctuosos atemptats del 17-A.

En una societat democràtica, l’estat ostenta el monopoli de l’ús de la força, que, als efectes que ara ens interessen, exercita a través dels agents policials. La policia pot, doncs, fer ús legítim de la força, però sempre que ho faci de forma proporcional i justificada pels drets en col·lisió. Precisament per això, quan un agent fa un mal ús de la força, el sistema ha d’actuar amb contundència. El conseller de torn ha de sortir immediatament per explicar que s’hi actuarà (obrint una investigació, aplicant mesures disciplinàries, apartant o suspenent cautelarment, etc.), i rendint després comptes del resultat. No fer-ho així pot ser finalment llegit com una carta blanca similar als tristament coneguts "a por ellos".

D’altra banda, s’han de millorar els mecanismes de supervisió de la confecció dels atestats policials. L’experiència forense demostra que, gairebé sempre, els atestats policials són acríticament assumits per la Fiscalia, que els converteix en escrit d’acusació, i en la immensa majoria d’ocasions es converteixen en el relat de fets provats de la sentència. Afegim-hi que el Codi Penal és excessivament dur en matèria de delictes contra l’ordre públic (que poden comportar penes de fins a sis anys de presó) i que el sistema judicial no sempre destaca pel seu garantisme, especialment quan es jutja dissidents polítics. Un atestat incorrecte pots, doncs, arruïnar la vida d’un manifestant.

Recordem altres casos recents, com el del condemnat Marcel Vivet (malgrat que els mateixos fets eren també imputats a un altre manifestant) o el del fotoperiodista d’El País Albert García, finalment absolt davant l’evidència que el relat de fets de l’atestat no responia a la realitat. És obvi que el sistema no ha funcionat en cap dels dos casos, perquè no van existir controls eficients al respecte.

Possibles biaixos ideològics i tendenciosos a banda (risc gens menor), no resulta admissible que la confecció de l’atestat es confiï al mateix agent que ha estat víctima d’alguna lesió (in causa sua, iudicare nemo potest) o que els criteris d’imputació es basin en la simple presència del manifestant en el lloc dels fets o el seu historial com a activista.

A la comissió parlamentària s’hauran d’estudiar mesures que incrementin la transparència, com ara dotar tots els agents de càmeres que gravin les actuacions i, una de les qüestions que s’intueix que generarà més polèmica, establir una comissió externa de control i supervisió de les actuacions (especialment d’ordre públic) i confecció dels corresponents atestats.

S’haurà d’analitzar també el sistema d’ingrés als cossos policials i fins i tot l’establiment de controls periòdics sobre aptitud i actituds. I s’haurà de treballar en la formació, inicial i continuada, per implementar una cultura de ple respecte sense fissures als drets fonamentals dels ciutadans.

L’exercici de l’ús legítim de la força no pot ser confiat a una persona que no estigui plenament compromesa amb el respecte dels drets fonamentals. Per higiene democràtica i pel prestigi del mateix cos policial.

Un apunt final: la defensa dels Mossos lesionats en acte de servei no és, al meu entendre, el debat principal. La Generalitat està obligada per llei a prestar aquesta assistència jurídica, però penso que potser es podria externalitzar el servei (obrint concurs a advocats particulars), per evitar la confusió generada pel fet que sigui la mateixa Generalitat (o que així ho sembli) qui exerceix l’acusació particular.

Malgrat totes aquestes mesures (i alguna més que no desenvolupo per falta d’espai), l'ordre públic seguirà sent font d'incidents polèmics, però hem d'aconseguir minimitzar el risc, ja que és essencial que la ciutadania mantingui plena confiança en la seva policia. Pel prestigi del cos però, especialment, per la credibilitat del mateix sistema democràtic.