Lliçons d'Escòcia (amb línies tortes)
Una enquesta feta a Escòcia després de la sentència del Tribunal Suprem que no permet la celebració d’un referèndum sobre la secessió mostra que el suport a l’SNP ha baixat del 45% al 41% i que el Labour fa un salt espectacular (del 19% al 35%) i recupera part del terreny perdut els darrers anys en favor dels nacionalistes. Al mateix temps, el nombre d’escocesos que volen celebrar un referèndum l’any que ve, com promou la premier nacionalista, Nicola Sturgeon, és d’un 29%, per bé que els partidaris de la independència continuen en la ratlla del 50%. Si tenim present que el referèndum de 2014 va tenir una participació del 84,6% del cens i hi va triomfar el no amb un 55,3% dels vots, per un 44,7% dels partidaris, això fa pensar que ara les incerteses del moment econòmic i geoestratègic global, a més dels problemes interns, multiplicats pel Brexit, menen un bon grapat d’independentistes a un càlcul menys a curt termini sobre la independència.
A banda del que apunten les enquestes, l’independentisme està dividit estratègicament pel que fa a l’estratègia a seguir en el futur més immediat: l’SNP i Sturgeon han anunciat que volen convertir les pròximes eleccions en plebiscitàries, de manera que una victòria per més del 50% dels vots pugui considerar-se un mandat per negociar la independència. És una jugada arriscada, ja que es tracta de traduir en vots de partit una aspiració independentista fins ara transversal, especialment després de l’ascens laborista. Mai l’SNP, ni tan sols en les darreres eleccions, que va guanyar per àmplia majoria, ha obtingut un resultat tan aclaparador. Suposa, a més, transitar per una via unilateral plena de mines jurídiques i amb l’amenaça de la coerció de les autoritats britàniques. Per la seva banda, l’antic primer ministre, Alex Salmond, i el seu nounat projecte polític, Alba, preconitzen una via no menys incerta: que el procés comenci formalment amb una llei aprovada per Holyrood, per negociar després amb Londres els termes de la consulta.
El punt d’ignició d’aquest debat estratègic dins de l’independentisme ha estat la recent sentència del Tribunal Suprem del Regne Unit sobre les possibilitats de reeditar el referèndum de 2014. Tanmateix, es tracta, no cal dir-ho, d’un pronunciament recaigut en un context molt diferent, ja que el govern britànic ara no hi està disposat de cap manera i el Parlament de Holyrood no ha aprovat una llei prèviament que actués com a palanca per forçar la negociació amb Westminster. De fet, el 28 de juny passat, la primera ministra es va limitar a plantejar a la cambra escocesa el seu objectiu de fer un nou referèndum el 19 d'octubre de 2023 i a donar a conèixer l'esborrany d’una futura Scottish Independence Referendum Bill, amb els lineaments essencials de la consulta, així com el contingut de la carta adreçada al primer ministre del Regne Unit en què invocava l’inici del procés per la mateixa Section 30 of the Scotland Act de 1998 que va fer possible la cessió temporal de poders al Parlament escocès per legislar el referèndum de 2014 (la Scottish Indepedence Referendum Act 2013).
En la rellevant sentència del 23 de novembre passat (Judgment Reference by the Lord Advocate of Devolution Issues under Paragraph of Schedule 6 to the Scotland Act 1998), l’alt tribunal britànic es limita a fer una interpretació estricta de la Llei d’Escòcia de 1998 i dels termes de la devolution escocesa, per concloure que, com que no està expressament previst, no és possible un referèndum d’independència, ni tan sols de forma consultiva, sense el concurs del govern britànic. Certament, no es donen algunes de les condicions polítiques que van fer possible l’acord per al referèndum de 2014 entre David Cameron i Alex Salmond. El càlcul avantatgista de l’expremier conservador britànic, tot i a punt d’errar, ja que es basava en l’existència d’una majoria folgada partidària de la unió a les enquestes, comptava també amb la inhibició de les institucions de la UE. Però això últim ha canviat amb el Brexit. D'aquí que la negativa de Londres sigui tan rotunda.
Però no pel fet que en aquest context el procés s’hagi descabdellat de manera diferent, la sentència deixa de ser un cop dur per a les aspiracions independentistes escoceses. Cal pensar que Escòcia ho té teòricament més fàcil que Catalunya, ja que el Regne Unit és una associació voluntària de nacions (1707) i manca d’una Constitució escrita com l’espanyola en què es prohibeixi la secessió i es declari que el subjecte de la sobirania és el conjunt dels ciutadans. Però els jutges britànics no estan per falòrnies. A diferència del Tribunal Suprem del Canadà, que el 1998 va emetre una opinió consultiva sobre un referèndum al Quebec, invocant, entre d’altres, el principi democràtic, per permetre un referèndum que calibrés almenys el quàntum de l’aspiració secessionista, per després emprendre les reformes constitucionals necessàries. Fins i tot el Tribunal Constitucional espanyol se’n va fer ressò en la sentència 42/2014, abans d’endinsar-se en un fangar de sentències cada vegada més dubtoses sobre el procés.
Però el got es pot veure mig ple. La sentència del Tribunal Suprem britànic posa en valor l’Acord d’Edimburg de 15 d’octubre de 2012, que elevava a la màxima expressió la capacitat de diàleg i de pacte. No en va, la carta adreçada per Sturgeon al govern de Sa Majestat, a més d’apel·lar a la majoria electoral i parlamentària partidària d’un referèndum, afirma que seria incompressible en termes democràtics no arribar a un acord que fes possible un referèndum acordat, donada l’existència d’una majoria clarament favorable. Als nostres efectes, hi hagi o no acord, el que facin Escòcia i el Regne Unit sempre serà del màxim interès per a Catalunya, ja que es tracta d’un procés que pretén canalitzar una aspiració secessionista amb la regla de la majoria, en un marc liberal-democràtic i europeu.
