Lliçons Truman i altres aprenentatges

Dewey defeats Truman va ser el titular del Chicago Tribune del 3 de novembre de 1948, referit a la derrota de Harry S. Truman davant el candidat republicà Thomas E. Dewey, favorit durant la prèvia electoral. En realitat, però, era Truman qui, contra tot pronòstic, havia guanyat.

El Chicago Tribune –persuadit, com la immensa majoria de mitjans, per la inapel·lable victòria republicana– no va ser a temps de canviar el titular de la seva primera edició ja en premsa. La fotografia d’un Truman somrient mostrant la portada que certificava la seva derrota en les eleccions que acabava de guanyar, va esdevenir una icona del fotoperiodisme americà. I de la politologia, clar. Anys després, Truman diria “Dewey learned that he didn’t listen, he just talked. And he didn’t say much, either.” Quines coses. No sé per què hi pensava just ara...

A l’espera d’anàlisis més refinades, segur que Feijóo ja està metabolitzant unes quantes “lliçons Truman”: les expectatives, les carrega el diable; prohibit donar res per guanyat; no confondre desitjos amb realitats; no perdre mai de vista el batec del carrer; i –crucial– no creure’s mai les pròpies mentides ni, com en aquest cas, la caricatura que s’ha fabricat de l’enemic.

A més, i amb la inestimable ajuda del 'Gato' Sanxe, Feijóo també deu repassar aquests dies els rudiments de la sacrosanta Constitució: el sistema polític espanyol és una monarquia parlamentària, no presidencialista, en què acaba formant govern no qui treu més vots o escons, sinó qui és capaç de bastir una majoria parlamentària. És a dir, que hi ha moltes fórmules legítimes de govern i que aquesta és una realitat especialment tossuda que no pot ser obviada. Qui aspira a governar Espanya no es pot permetre cremar les naus que li podrien haver garantit la investidura. I aquest PP que passejava tranquil·lament de la mà de Vox com si res fos estat, havia cremat totes les naus. O Vox o res. I ha estat res.

L’apel·lació a “la llista més votada”, a més, ja no és el que era. En els gloriosos temps del bipartidisme i de les grans majories conservadores, els governs i candidatures de coalició sovint eren estigmatitzats: “Còctel Molotov”, “Todos contra el PP”, “Pacto de Perdedores”, “Gobierno Frankenstein”... El fet que un PP amb el 45-49% no pogués governar per la suma de tots els altres era vist com una anomalia i una usurpació. L’escenari actual, però, ja no és aquest. El PP i el PSOE estan entorn dels 8 milions de vots amb una diferència de just un 1,3%. Que el PP, amb només el 33% dels sufragis i sense capacitat de garantir la investidura continuï apel·lant a “la llista més votada”... Novament, la vehemència del desig difumina la realitat.

O sigui que, agradi o no, ara toca 'pactòmetre'. I la justícia poètica ha volgut que la qüestió basca i catalana, tan present en campanya, mantengui el protagonisme més enllà dels comicis. Sánchez els necessita a tots: PNB, Bildu, ERC i Junts.

El líder socialista, forjat en reptes adrenalínics, ja ha anunciat que accepta l’envit i que intentarà atreure els suports suficients per garantir la seva investidura. Convé que tengui present que aquestes eleccions, tan plebiscitàries i que havien de “derrocar el sanchismo”, han amortitzat decisions tan polèmiques com els indults o la reforma del Codi Penal. Les urnes han parlat –també a Catalunya– i no han impugnat el diàleg ni la deflació emocional com a vies per reconstruir la convivència política. Hi ha marge per avançar.

Per la seva part, Junts –la vertadera incògnita de l’equació– també té per endavant profundes reflexions estivals. Amb total respecte a la seva sobirana i sobiranista decisió final, m’atreviria a proposar un diagrama binari per simplificar el garbuix.

Ara per ara, Junts és davant dues possibilitats: 1. hi voten en contra o s’abstenen; o 2. hi voten a favor. La primera opció provoca automàticament la repetició electoral que, hipotèticament, tendria tres possibles resultats: 1.1. majoria absoluta de PP-Vox que ja no necessiten negociar res (escenari especialment dramàtic per a les Illes Balears i el País Valencià, i que perjudicaria la imatge de Puigdemont a Europa); 1.2. el bloc progressista millora resultats i ja no necessita negociar res; 1.3. quedam igual, amb el perill que un nou bloqueig d’investidura acabi forçant una entesa PP-PSOE que ens deixi a tots ja no fora de l’equació, sinó fora d’òrbita.

La segona opció –afavorir la investidura– pot aconseguir-se a canvi del 100% de les exigències, totes “irrenunciables” i la majoria poc probables; o negociant millores substancials, encara que siguin parcials. El dilema és, per tant, entre 'pitjor', 'res' o que l’independentisme continuï tenint pes, influència i capacitat de maniobra. El patriotisme és fora de tot dubte. Parlem ara d’estratègia.