Un lloc sota el sol
La notícia que la sonda Parker s'ha acostat al sol a una distància de sis milions de quilòmetres s'entén millor recordant que la Terra, nosaltres, estem a uns cent cinquanta milions de quilòmetres de l'estel que ens dona llum i calor, que fa possible la vida en aquest planeta i que és el centre i la raó de ser de la galàxia a la qual pertany, el Sistema Solar. Teniu els detalls de l'acostament de la sonda Parker al sol, i de l'avenç que representa per a la ciència, a la notícia publicada per aquest diari.
La fita assolida per la NASA amb l'enviament d'aquest aparell ens fa recordar també que el Sol és un prodigi. El fet que cada dia surti i es pongui, i que aquest cicle diari constitueixi per a nosaltres —i per a tots els éssers vius damunt la Terra, només que els humans en tenim consciència— la representació més clara i resplendent de la normalitat, no ens hauria de fer oblidar que en realitat es tracta d'un fet absolutament extraordinari. La rotació que la Terra fa cada dia damunt del seu propi eix, i la que realitza puntualment cada any al voltant del Sol, mentre l'estel es manté com la font d'energia més important que alimenta el planeta, són una d'aquelles meravelles que feien prorrompre el Fèlix de Ramon Llull en lloances a Nostre Senyor. No n'hi ha per a menys: que tinguem dia i nit, i les quatre estacions de l'any, i els diversos climes del món, i vida microscòpica, abissal, humana, vegetal o animal, tot això, és qualsevol cosa menys normal.
El Sol, això sí, és un prodigi del qual en sabem prou coses (i en sabrem més gràcies a les matemàtiques i l'astrofísica). Per exemple, que es va formar fa uns 4.600 milions d'anys, una d'aquestes magnituds que podem dir i escriure, però no imaginar ni comprendre completament, perquè estan fora de la nostra escala mental. Els científics que s'hi han aventurat calculen que la fi de la Terra arribarà d'aquí a uns 7.500 milions d'anys, quan sigui absorbida per un Sol en expansió, que haurà deixat de ser un nan groc, tal com el coneixem, per convertir-se en un gegant vermell. Quan això succeeixi farà estona que la Terra serà un planeta mort: se suposa que la vida, tota, s'hi haurà extingit d'aquí a uns quatre mil milions d'anys, després que els oceans hagin desaparegut i es produeixi un efecte hivernacle impossible de contrarestar.
El que no es pot calcular ni predir és què haurà fet l'espècie humana en tot aquest temps, si és que aguanta tant de temps en aquest planeta. O si és que no evoluciona, com preveu Eudald Carbonell, cap a formes de vida diferents de l'Homo sapiens, formes d'humanitat que encara no coneixem. En comparació amb tot això, els nostres —com a molt— cent anys de vida semblen una mica anecdòtics. De tot el que ara preuem, valorem, estimem o cobdiciem, què en quedarà? En tot cas, mirades amb la perspectiva del Sol (un disc d'un diàmetre que és 110 vegades el de la Terra, i que crema i cremarà durant uns deu o dotze milions d'anys) els vols de gallines amb què ens entretenim, en aquest país i en d'altres, resulten un punt més graciosos.
