La llosa de Vargas Llosa

Diria que ben encertat va ser M. Vargas Llosa en dir en el seu moment que: “En la civilització de l'espectacle, l'intel·lectual només interessa si segueix el joc de moda i es torna bufó”. Així, i com es veu reflectit en la premsa del cor i de no tant de cor, el premi Nobel va començar a convertir-se en un bufó, justament quan va entrar per la porta gran a la vida de la seva última exparella, més coneguda per ser la reina dels cors, sempre lloada fins a l'avorriment pels lacais del seu món que viuen d'ella i d'altres persones com ella.

L'autor, polític, assagista considerat com un dels grans autors del segle XX, a més de ser premi Nobel, ha rebut nombrosos i importants premis, com el Cervantes, el Príncep d'Astúries de les Lletres, el Planeta. A més, cal esmentar que a partir del 8 de febrer rebrà l'espasa que l'acredita com a acadèmic de l’Académie française i, d'aquesta manera, es convertirà en un “immoral” ocupant la butaca de Michel Serres, mort el 2019. Cal destacar que l'accés a la immortalitat ha estat possible gràcies als 18 vots a favor dels 22 membres electors de l'Acadèmia. És de justícia esmentar que també hi ha un sector molt crític i indignat amb l'elecció del literat, els quals la consideren com “un greu problema ètic” a causa de les seves idees i suports polítics.

M. Vargas Llosa és moltes coses però, de sobte –i gràcies al poder de la dona de porcellana–, es va convertir en un simple mortal. I com ell no és Pigmalió ni ella la bella Galatea, manca d'importància com es van conèixer i quan va sorgir l'interès de l'una per l'altre. Mario i Isabel, que són personatges públics –ell, un famós escriptor i ella, una luxosa dona d'alta societat exesposa d'un cantant, d’un marquès i d’un ministre, i mare de cantants i d'una marquesa, per fer al·lusió a alguns dels seus fills i filles–, tots dos, com a adolescents, van donar a conèixer el seu embolic amorós. Van deixar declaracions en la premsa rosa en què ella va declarar que “ja m'havia acostumat a llegir sola en el llit fins a l'hora que volgués sense haver d'apagar el llum…”. I ell va manifestar: “M'ha fascinat i m'ha interessat molt descobrir aquest mite que l'embolica”.

De sobte, i després de vuit anys de convivència a l'edèn-avern, un bon dia Mario es va afartar o tal vegada Isabel el va fer fora, així que va agafar les maletes o tal vegada el va engegar de casa i els dos personatges d'aquest conte amorós, madur, reflexiu, inflexible i facturable, es van convertir en simples humans àvids de set de venjança, una venjança subtil i diplomàtica, i les dues criatures s'ha despullat, cadascun a la seva manera, d'una cosa tan preuada en la vida com la dignitat i el respecte mutu pels dies viscuts i compartits. No importa el que s'han dit, o el que han insinuat, la qual cosa s'ha filtrat, o el que es guarda, però n'hi ha prou amb una sola paraula per a mesurar la profunditat de l'abisme.

El futur “immortal” de l'Acadèmia de Llengua Francesa, famós escriptor, no tindrà més remei que mesurar les seves paraules, empassar-se'n moltes altres i dir que tot ha estat fantàstic… perquè, segons les seves pròpies paraules: “Mai diguis que estimes algú si mai has vist la seva ira, els seus mals hàbits, les seves creences absurdes i les seves contradiccions. Tots poden estimar una posta del sol i l'alegria, només alguns són capaços d'estimar el caos i la decadència.” I tal vegada la ira d'Isabel pot ser subtilment monumental usant les paraules com a dards verinosos que tal vegada obligaran un dels millors escriptors del segle XX a embridar les seves. I així va ser com M. Vargas Llosa, l'immortal, s'ha convertit en un bufó.