A lloure
L’any passat va arribar l’estiu, ens vam crear la falsa idea que el pitjor de la pandèmia havia quedat enrere i ho vam obrir tot o quasi tot; el resultat va ser un desastre i l’hem pagat durant tot l’hivern. Enguany ha arribat l’estiu just al mateix temps que ens vacunàvem; això ens ha generat una falsa sensació de seguretat i hem corregut a obrir-ho tot. El resultat està per veure, però de moment tenim, en els darrers dies, una nova onada de contagis. És una onada de moment no mortífera, però ja hauríem d’haver après que el covid-19 no tan sols mata, sinó que és capaç de produir seqüeles i altres malalties de molta consideració. Havíem arribat quasi a creure (alguns s’ho havien cregut del tot) que els joves eren pràcticament immunes, però ara s’ha vist allò que fa temps que adverteixen els epidemiòlegs: si les vacunes li tallen la via per infectar persones de més edat, aleshores el virus cerca la manera d’obrir-se camí a través dels cossos del jovent, i dels seus sistemes immunològics. Per això ara tot són exclamacions, i corredisses per vacunar les franges de població de menys edat. Però també han començat a aparèixer casos de persones infectades a pesar d’haver estat vacunades amb la pauta completa. És el que li ha succeït precisament a un dels majors experts que tenim en la pandèmia, el doctor Salvador Macip, que es troba confinat amb la seva família a Leicester i que va fer un fil a Twitter explicant-ho, amb una conclusió clara i nítida: “El més important és no sentir-se mai 100% immune a aquesta malaltia, perquè això és impossible”. Una altra metgessa eminent, l’epidemiòloga Magda Campins, de l’Hospital de la Vall d’Hebron, ho advertia també als mitjans de comunicació: si ens prenem amb despreocupació la nova onada de contagis perquè la gent ja no es mor (o no es mor en tanta quantitat ni tan de pressa), el que podem aconseguir és ajudar el virus a mutar fins que les vacunes ja no li facin efecte. I aleshores la situació sí que seria molt delicada.
El missatge és que, si no anam alerta, ens exposam a destruir en molt poc temps els resultats d’un any i mig d’esforços. “Anar alerta”, en aquest cas, implica no tan sols tenir cura de la pròpia salut, sinó també una certa consciència del bé comú: es tracta que jo no m’emmalalteixi, i també (sobretot) de no fer emmalaltir els altres. El trist descobriment és que hi ha una part important dels nostres conciutadans que, aquesta part, no l’entenen. Diuen que ells han de poder fer el que considerin convenient, perquè són lliures.
És hora de començar a dir-ho de manera pedagògica: si allò que tu fas pot perjudicar els altres, aleshores no ets lliure, sinó un cap de fava. Si et comportes de manera que poses en perill la salut pública, ets un element nociu que ha de pagar (preferentment amb doblers) els danys causats a la societat. I si poses en perill la salut pública des de llocs d’alta responsabilitat (un jutge, un fiscal, un polític –encara que sigui a l’oposició–, un periodista o un creador d’opinió amb capacitat per influir sobre la gent) aleshores les teves responsabilitats ja haurien de ser directament criminals.
Arriben missatges contradictoris: França i Alemanya desaconsellen viatjar a Espanya, mentre el “sector de l’oci nocturn” o la lliga de futbol (en minúscules, per favor) pressionen per tornar a les seves decadents activitats amb l’esperit de l’any 2019. De fet, es veu que són molts els que s’han quedat clavats mentalment en aquell any. No volen entendre que, amb la pandèmia, ha canviat el món tal com el coneixíem. Ho ha fet de manera abrupta i violenta, amb 185 milions de persones contagiades i 4 milions de persones mortes ara com ara. Tanmateix, si persistim a no donar-nos per al·ludits, ho pot tornar a fer. De manera encara més abrupta i més violenta.
