Lluites i resistències pel dret a la ciutat

Aquest divendres passat La Perifèrica presentava a la sala Sabotage del Jonquet el seu projecte documental Signes a l'arena. Un documental que estrenaran la primavera de l'any que ve sobre la revolució cultural i musical dels anys 80 a Mallorca i que ens recordava l'exposició Vida i color, Palma i els anys 80 des de la mirada de Toni Socias, que es va fer al Solleric el 2019 i que era un recorregut per la Palma que es reinventava a través de l'art i la transgressió en la Palma dels primers anys de la democràcia. Dissabte l'Ateneu Elèctrica de Palma ocupava l'espai públic de la plaça Quadrado per fer una jornada de ràdio al carrer. I també aquesta setmana ens arribava l'anunci de la trobada Memòria i Futur al solar de la Casa del Poble, una trobada popular de suport als Amics de la Casa del Poble i Stop Desnonaments Mallorca pel 15 de maig i de l'aniversari (i obituari) de Sobrassada de Peix, les jornades contraculturals autogestionades a Manacor, on s'han combinat en les diverses edicions la creació artística, la poesia, l'autoedició, la fotografia, el punk...

I és que la cultura, i més encara, la contracultura juga un paper fonamental i clau en les lluites i resistències entorn de la ciutat i el dret a la ciutat. Aquest va ser un dels punts de reflexió que vàrem abordar en la revisió i anàlisi dels moviments socials, lluites i resistències a propòsit de les sessions d'aquesta setmana a la primera edició del Curs d'Expert Universitari en Desigualtats Urbanes i Dret a la Ciutat, coordinat per Sònia Vives Miró, companya i investigadora postdoctoral del Departament de Geografia de la UIB. Amb una mirada posada en les motivacions, els debats d'idees, els atacs i els reptes, férem un repàs del que han estat les lluites, moviments i resistències col·lectives i autogestionades en el si d'una ciutat immersa en el procés de mercantilització i turistificació que respon a les lògiques i estratègies de l'actual etapa de capitalisme financeritzat. Una ciutat on els marges i les vides que s'hi generen són cada cop majors i més invisibilitzats, on els espais per a la reproducció de la vida i la quotidianitat són absorbits per la reproducció del capital que s'imposa a cop de terrasses, turistes i falsos missatges de prosperitat i benestar. On el procés d'elitització té el nom de gentrificació, luxificació i expulsió. On la crisi habitacional és el pa de cada dia. On es lluiten desnonaments, es generen suports mutus i processos de resistència, i es disputen els inframons ignorats i les múltiples violències estructurals pròpies de la manera d'entendre l'espai, les relacions i la vida d'aquestes ciutats i vides víctimes de la tirania de les lògiques d'acumulació per despossessió, que com apunta David Harvey (geògraf i tèoric marxista) tenen per objectiu mantenir el sistema actual, repercutint la crisi de sobreacumulació del capital als sectors empobrits.

La mirada ecofeminista a aquests processos ens aboca a la revisió de les lluites i resistències pel dret a la ciutat, des de la perspectiva del dret a viure dignament a la ciutat. A entendre que les motivacions perquè sorgeixin respostes col·lectives autogestionades parteixen d'anomenar, visibilitzar i col·lectivitzar els malestars que genera el conflicte capital-vida i de convertir aquests malestars sentits en necessitats estratègiques a defensar, reclamar i garantir, des de la incidència política i l'autoorganització i gestió col·lectives, com diu Marusia López, amiga i feminista mexicana que viu a Palma i que té més de dues dècades d'experiència en organitzacions nacionals i internacionals de drets humans, desenvolupament i democràcia.

El dret a generar vides dignes per a totes en l'espai ciutat-illa que habitam ha generat i segueix generant lluites, resistències i propostes col·lectives amb diferents codis i diverses estratègies –des de la contracultura, als espais autogesionats, l'acció directa no violenta, les okupacions, la desobediència civil, les manifestacions i concentracions, la denúncia... Des de l'ocupació de la Dragonera, el moviment contracultural dels 80, les manifestacions en defensa del territori, el 15-M, els bloquejos antidesnonaments, les mobilitzacions per la defensa de les pensions, cas ses Mopis com a espai okupat, espais de pensament crític com la llibreria Transitant, l'Ecoxarxa o el supermercat cooperatiu, les resistències als barris com el Jardí d'Epicur o, ara, la defensa del reconeixement de la memòria històrica de la Casa del Poble que ens recorda les lluites obreres i l'organització cooperativa que també va fer-se a Ciutat, la històrica lluita de la Real, les mobilitzacions antiautopistes, la lluita contra l'ampliació de l'aeroport o contra els megacreuers, les xarxes de suport mutu en temps de confinament, les mobilitzacions del moviment feminista i les identitats sexuals dissidents, la fira del llibre anarquista, l'ocupació de places i carrers per al veïnatge, i un llarg etc. Totes elles expressions diverses que sempre qüestionen el(s) poder(s) i les estructures jerarquitzants i excloents i tenen com a punts de partida: 1) la disputa i garantia universal dels comuns –recursos col·lectius vitals per desenvolupar les nostres vides quotidianes i que van des de l'accés als recursos necessaris, com alimentació, aigua i energia, fins a cures i afectes–; b) l'exercici de sobiranies –poder decidir–, i c) la defensa dels drets fonamentals –accés als recursos bàsics, materials i immaterials indispensables per sostenir vides dignes– per a totes i tots, que requereix sempre –i no sempre té– una mirada posada en la interseccionalitat i en aquells sectors més vulnerabilitzats que genera la suma de factors excloents, opressors i desiguals. Una mirada necessària que qüestioni els diferents nivells de privilegi que també es generen en aquests espais de disputa.

Margalida Ramis és activista ecologista i portaveu del GOB