Tan lluny i tan a prop

1. Madrid. Mentre a Madrid la dreta espanyola assaja –a través d'Isabel Díaz Ayuso– una via de reconstrucció, a Catalunya l’independentisme està aixecant acta quotidiana de la seva desorientació. En principi, són dos processos que circulen per espais diferents, però que no deixen de tenir una certa relació especular, a partir d'un factor comú, l’estat autonòmic espanyol. L’independentisme en voldria sortir, mentre que Díaz Ayuso treballa en la construcció d’un Madrid diferencial, amb una concentració de privilegis que acabi definitivament amb qualsevol fantasia d’equilibri del sistema: el viure madrileny, alegria i dúmping fiscal, eixos estratègics de la presidenta candidata i del seu projecte per unificar la dreta espanyola.

De què es tracta? De fer un salt en la història del PP per empalmar directament el futur del partit amb l’aznarisme desacomplexat i deixar entre parèntesis l’època Rajoy, l’home que volia passar desapercebut i es va trobar amb la policia rebentant urnes a les portades de la premsa internacional i va pagar la corrupció del seu partit amb una moció de censura. Una actualització de l’aznarisme via trumpisme. Això és el que ofereix Ayuso. Cada dia fa més petit un Casado que no aixeca el cap sota l’activisme de la candidata. I que de cop la dreta partida en tres vegi la possibilitat de la reunificació no és un fet aliè al que està passant a Catalunya. Si, d'una banda, el Procés ha donat idees a Ayuso per atorgar identitat a la capital generant un nacionalisme (o, potser millor, provincianisme) castís, de l'altra, el que ha decantat les relacions de forces ha estat l’enfonsament de Ciutadans, que dona via lliure a una reunificació en clau de neoautoritarisme rampant. Una vegada més s’ha demostrat que un projecte nascut a Catalunya, malgrat haver estat aplaudit fervorosament des de Madrid, té els dies comptats quan vol ser decisiu a Espanya.

Si Ayuso guanya, ja  no hi haurà dubtes: l'alternativa de dreta portarà marca compartida PP-Vox. De la capacitat de l’esquerra i dels partits autonòmics de respondre al repte en dependran moltes coses. I no val a badar. Ni a minimitzar el perill, tractant-se d’un estat com aquest.

2. Catalunya. Mentrestant, a Catalunya les aigües baixen turbulentes. I la capacitat de l’independentisme per autoflagel·lar-se sembla il·limitada. En bona part per la naturalesa dels tres components: un partit històric, un moviment sorgit per al·luvió després de l’ensulsiada de Convergència, i una associació de militants en la frontera entre l’ordre institucional i la mobilització permanent. Mantenir la tensió entre ruptura i política institucional no és fàcil. I si tot això va acompanyat de qüestions de repartiment de poder, encara menys.

En tot cas, hi ha dues estratègies diferents: una de manifestament possibilista, governar i fer política buscant esquerdes per guanyar força i posicions (amb un ideari genèricament d’esquerres), i una altra de frontista, malgrat les limitacions, amb la conseqüència que per demostrar la voluntat d’enfrontament es poden fer accions inútils amb conseqüències doloroses. La decisió d'Alonso-Cuevillas de no assumir riscos amb desobediències que no canvien res i es poden pagar cares ha provocat la indignació entre els seus. ¿De veritat pensen que, per exemple, la patètica obstinació de Torra amb una pancarta que el va obligar a deixar la presidència va ser un gest estratègic de gran utilitat?

On és la dreta a Catalunya? No hi ha dreta independentista? ¿S’ha d’entendre que és tota al calaix de sastre de Junts? ¿El fet que l’intent del PDECat hagi fracassat significa que la dreta és aliena a l'independentisme? Que estrany un país en què aparentment la dreta és marginal (i només espanyolista). ¿És el PSC qui representa part de la dreta absent? La confusió existent ara mateix reclama una recomposició de l’escena política catalana, en què no tot passi per un sol eix, perquè simplifica absurdament la complexitat de la societat. Junts amenaça amb elegir Aragonès però no entrar al Govern. Qui sap si seria una oportunitat. El que és evident és que el bloqueig actual no porta enlloc. ¿Hi ha algú amb coratge per trencar-lo?

Josep Ramoneda és filòsof