ProfessoraA punt d’inaugurar aquesta nova normalitat –a voltes tan vella i, a voltes, tan marciana–, ja començam a veure què hem après, però també els llençols que hem perdut a la bugada.
Un dels escenaris més trastocats per la pandèmia han estat les escoles, que continuaran (pràcticament) tancades fins al curs que ve. El passat 13 de març es va haver de fer un replantejament radical de les pràctiques acadèmiques quotidianes i, en qüestió d’hores i tots a una, vàrem activar l’Hiperespai –talment Han Solo al Falcó Mil·lenari– i travessàrem indolorament la frontera cap a una altra dimensió. Salvo!
Ara els docents pilotam en solitari, cadascú des de la seva nau, un trimestre atípic, ple de sorpreses i aprenentatges, i sense saber si mai tornarem a Alderaan.
Evidentment, s’hagueren d’activar tota casta de mecanismes per, d’un dia per l’altre, 'virtualitzar' el que sempre havia estat tangible, presencial i simultani. I tot el que durant dècades no havien aconseguit els plans de formació es va accelerar exitosament i, en qüestió de setmanes, tots –profes, alumnes, pares i mares– ja sabíem pitjar el botó adequat sense desintegrar-nos. L’augment de la competència digital de la comunitat educativa haurà estat, amb permís del covid, la corba exponencial de l’any.
En principi, un episodi edificant de superació personal i d’adaptació col·lectiva, que serà recordat durant generacions. Però... Sí, sempre hi ha un 'però'.
Els grans guanyadors del confinament hauran estat els GAFAM –Google, Apple, Facebook, Amazon i Microsoft–, que han fet un calaix extraordinari i que han millorat encara més el seu posicionament de mercat. A Balears, però, el campió escolar és Google, que s’ho ha menjat pràcticament tot, amb el consentiment i l’ajuda d’institucions i particulars.
Ho explicava Miquel Àngel Llauger fa unes setmanes a Les baldufes i el Google Classroom: molts de centres escolars han adoptat sense recança la plataforma GSuite, un entorn virtual corporatiu que els centres contracten gratuïtament a Google i que proveeix la comunitat educativa dels seus extraordinaris productes: Gmail, Drive, Classroom, Youtube... Tot a can Google.
És curiós que el lliurament a un gegant tecnològic de les dades, els marcs mentals i els hàbits digitals de milers de menors no susciti cap prevenció generalitzada, i que sigui acceptat entusiàsticament en nom dels tres arguments sagrats de la modernitat: és còmode, és xulo i és gratis. I que obviem els perills d’alfabetitzar digitalment els nostres fills en un sol codi –privat i no auditable–, que, abans de la majoria d’edat, ja els declara captius de la multinacional americana.
Al contrari dels altres gegants –Microsoft, Facebook...– Google no té cara visible i sovint és desxifrat per l’usuari mitjà com un 'servei públic', més que com un monopoli privat. Google esdevé sinònim d’internet i no coneixem altres opcions ni les veim necessàries. A Espanya, Google acapara el 96,5% de totes les cerques a internet.
La innocuïtat de la marca la fa tan aparentment inofensiva que algun centre presumeix alegrement de ser una “Google Reference School”, o d’haver substituït els llibres per Chromebook –els portàtils de Google–, que és com dir que són un centre Ikea Plus, o que al seu bar només es podrà consumir Coca-Cola.
Els usuaris de Google no som conscients d’estar contribuint entusiàsticament a l’estratosfèric volum de negoci d’una multinacional amb un valor en borsa –702.000 M$ el 2019– equivalent al PIB anual de països sencers com Suïssa o l'Aràbia Saudita. Tampoc no ens preocupa gaire la dificultat de fer-los pagar imposts allà on obtenen els beneficis, o de sotmetre’ls a legislacions 'locals' de protecció de dades.
L’externalització –massiva, precipitada i sense concurs– de l’educació pública virtual de Balears ha estat possible per la 'gratuïtat' dels serveis de Google. Però que no cobrin no vol dir que no hi guanyin. Google 'regala' serveis per xuclar les nostres dades: el 88% del seu volum de negoci és la publicitat, la resta només és l’esca per fer-nos-hi picar.
“Si no pagues per un producte, tu ets el producte” és el modus operandi dels grans negocis tecnològics. O, com deia la padrina, “lo barato és car”. O sigui, que et creus molt viu, però tens totes les de perdre. Lo barato és car, i lo gratis, caríssim.
Segur que t’interessa saber per què la Generalitat de Catalunya, preocupada per la digitalització democràtica i la privacitat dels alumnes, ha signat un acord amb Xnet, la plataforma de defensa dels drets digitals, o per què la Generalitat Valenciana ha lluitat aferrissadament durant la pandèmia per defensar un entorn virtual segur per als seus menors, mentre que la nostra Conselleria, descaradament, feia de comercial de Google i Microsoft. Si vols, ens citam al proper article.