Local i universal
Carla Simón, la cineasta que va fer història en guanyar l’Ós d’Or de la Berlinale amb una pel·lícula en català, Alcarràs, ha aconseguit ara contra tot pronòstic una nova fita: la seva cinta Romeria ha estat seleccionada per competir a la secció oficial del Festival de Canes.
Carla Simón tanca amb aquesta pel·lícula la trilogia sobre la família. A Estiu 1993 va reviure la seva infantesa, quan va perdre els seus pares per culpa de la sida i va ser adoptada per uns oncles; a Alcarràs es parlava de la pertinença a un lloc i sobre la importància de la unitat familiar, especialment en temps de crisi, i a Romeria la directora reprèn la seva pròpia història: la protagonista de la cinta, de 18 anys, viatja a Galícia per conèixer la família del seu pare, que va morir de sida quan ella era petita.
En saber que competirà a Canes, Carla Simón ha confessat que la notícia l’ha sorprès, perquè és una obra molt personal, sense actors famosos i sobre un tema que no és d’actualitat. “Això em fa pensar que la pel·lícula els ha agradat de veritat”, conclou, amb el seu habitual to mesurat però sense amagar la seva satisfacció.
A banda de confirmar el reconeixement al talent de Simón, crec que l’èxit d’aquesta trilogia ve a recordar-nos a tots que la màxima de Salvador Dalí “Per arribar a ser universal cal partir d’allò que és ultralocal” continua vigent. Quan el vèiem recitant “Una polla xica, pica, cama-curta i pellarica...”, Dalí feia molt més que cridar l’atenció i aparentar un punt de bogeria.
És una idea que personalment sempre he respectat, com a creadora i com a consumidora d’art. Com més a prop i més endins observis, més trobaràs les emocions humanes més universals. Com més assenyalis les peculiaritats d’un lloc, més transcendirà la història que expliques a tot arreu.
De vegades tots cometem l’error de deixar-nos seduir quan en una pel·lícula o en una novel·la apareix un establiment d’un carrer concret d’un barri qualsevol d’una ciutat llunyana (que exòtics i que literaris, els carrers de Kreuzberg, a Berlín, o els poblets de la costa de Maine, o les sorolloses places del barri napolità de Luzzatti), pel sol fet d’haver-hi situat històries que ens han arribat a través de la literatura o del cinema.
La pel·lícula Romeria, com no podia ser d’una altra manera, està rodada en català, castellà i gallec. També en aquest aspecte Carla Simón va obrint camí des de la naturalitat. En aquest sentit, la recerca de la naturalitat és una constant en la seva obra, també quan explica que la família gallega de la protagonista es resisteix a parlar gaire dels seus pares morts i la seva relació amb les drogues. “Parlar dels vuitanta i de la sida també és memòria històrica”, diu Carla Simón.
Cal recordar, cal saber, cal rescatar de l’oblit sempre. Les persones, per saber qui som i per què som així; i les nacions, per raons molt similars. Temo molt, però, que la tendència mundial va exactament en sentit contrari: Carla Simón i tants altres ens mostren el camí per evitar perdre’ns. Mirar enrere per poder anar endavant.
