El feminisme està ofuscat en la seva croada contra el llenguatge sexista. Pretén fer la revolució a través de les paraules quan, en realitat, el que fa és el ridícul més espantós. Ho diuen gairebé tots els experts en llengua, fins i tot dones. Una d’elles és Carme Junyent, professora d’antropologia lingüística de la UB. La seva condició de feminista confessa no li impedeix valorar la polèmica en la seva justa mesura. Curiosament va ser un home, el lehendakari Ibarretxe, qui fa uns anys s’erigí en un feminista acèrrim amb el seu famós 'vascos y vascas'. Després, la ministra socialista d’Igualtat, Bibiana Aído, es llançà a la piscina quan es referí als integrants d’una comissió parlamentària amb un esperpèntic 'miembros y miembras'. Ara els nous abanderats de la causa són la CUP i Ada Colau, la batlessa de Barcelona per En Comú Podem. Carme Junyent es fa creus del darrer esbudellament gramatical que ha comès el Consistori municipal: la invenció de la paraula 'donanatge' per designar un homenatge a les dones.
Estaria bé que el moviment feminista conegués l’etimologia d’homenatge. Deriva del llatí homo, que significava 'ésser humà' –per a mascle hi havia vir o mas, i per a femella, femina o mulier. La paraula es creà en època feudal i al·ludia al moment en què un servent, després de jurar vassallatge al seu amo, es convertia en el seu súbdit. En tot cas, segons Junyent, tots aquests despropòsits neixen del fet que es confongui gènere gramatical amb una marca de sexe. Qui pot demostrar, però, la masculinitat de l’esperit o la feminitat de l’ànima? Per què la 'masculinitat' és femenina i el 'feminisme', masculí? Per què en castellà calor és de gènere masculí, i en català, femení?
Va ser el grec Protàgoras (segle V aC) el primer a canviar de gènere paraules que li semblaven massa masculines per ser femenines i a l’inrevés. A la comèdia Els núvols, d’Aristòfanes, Sòcrates ja apareix caricaturitzat intentant feminitzar o masculinitzar alguns noms. El seny s’imposà amb Aristòtil, qui va ser el primer a diferenciar el gènere natural del gènere gramatical.
Hi ha llengües en què el gènere no guarda cap relació amb el sexe. És el cas del mianmin, un idioma de Papua Nova Guinea (al nord d’Austràlia), on els objectes grans tenen gènere femení i els petits, masculí. També hi ha moltes llengües sense gènere. La que ens toca més de prop és l’anglès, que, tanmateix, a la dècada dels seixanta, tampoc no s’escapà de patir les excentricitats del feminisme nord-americà. Aleshores es volgué convertir history en herstory o boycott en girlcott. Ara la història es repeteix.
Segons Junyent, el poder, de la mà del seu exèrcit de dòcils correctors, ha tornat a decidir que el gènere gramatical és sexista i ha imposat unes lleis que vulneren el funcionament intern de les llengües. En una llengua romànica com el català, alguns es preguntaran per què, de la mateixa manera que hi ha jutges i jutgesses, no hi ha també guies i 'guiesses'. La resposta és que ens trobam davant substantius epicens, és a dir, que designen indistintament individus d’ambdós sexes. Ignorar aquest recurs ens pot portar a altres barbaritats com ara voler dir 'pilota' a una conductora d’avió, en comptes de pilot.
Tanmateix, els nous dissidents lingüístics insisteixen en l’ús de doblets amb els quals s’esforcen a visualitzar el gènere femení. Amb tot, per molt que hom arranqui amb un 'professors i professores', ningú no és capaç de mantenir tot el temps aquesta norma tan artificiosa que atempta contra l’economia lingüística. L’altra opció, 'professorat', és massa forçada. A més, hi ha el perill d’acabar amb paraules genuïnes com 'tothom', que està essent arraconat per 'totes i tots', d’inesborrable marca castellana.
Com a especialista en antropologia lingüística, Junyent ha defensat les seves tesis en un bon grapat d’estudis. En un d’ells assegura que “mentre que el sexisme es dóna en totes les societats, els gènere només es troben en el 15% de les llengües del món, algunes de les quals tenen el femení com a genèric”. La lingüista insisteix que això no implica cap diferència en el comportament, de manera que “ens costa de creure que un canvi en aquest sentit tingui efectes reals a l’hora de canviar comportaments i actituds sexistes”.
Convé, doncs, que el feminisme deixi les paraules en pau i passi d’una vegada a l’acció. Segur que seria més efectiu per a la seva causa denunciar programes de televisió que denigren la dona. Poden començar per 'En tu casa o en la mía' (TVE), del 'macho ibérico' Bertin Osborne, o per l’esperpèntic 'Mujeres y hombres y viceversa' (Tele5).