La lògica perversa de l'habitatge públic
L’habitatge és molt probablement el principal fracàs de la democràcia espanyola i de l’autonomia catalana. Ara que es vol celebrar el cinquantenari de la mort de Franco, no està de més recordar que, a conseqüència del boom demogràfic i dels moviments migratoris cap a les grans ciutats, aquell llarg règim també es va enfrontar amb un gravíssim problema d’habitatge, però que els seus governs se’l van prendre seriosament, de manera que a la mort del dictador gairebé tots els nuclis de barraques ja havien desaparegut de Barcelona, tal com mostra el mapa del Museu d’Història de la ciutat. La millor prova d’aquell èxit és justament que ni la Generalitat ni l’Ajuntament van considerar necessari endegar cap política d’habitatge protegit fins a principis del segle XXI.
Ara que el problema torna a ser agut, el president Mas ha publicat un article en aquestes pàgines que ja ha estat contestat per Eduard Voltas, però que, atesa la confusió que reflecteix i la importància del problema, encara mereix una altra resposta.
Mas ens diu que “les dificultats objectives que moltes persones tenen per accedir a un habitatge s’expliquen per tres factors: primer, l’augment molt notable de la població catalana, de dos milions de persones, en poc més de vint anys; segon, la manca d’oferta d’habitatge públic o protegit; tercer, salaris massa baixos, conseqüència del nostre model econòmic i de no ser prou productius”.
Mas considera que els poders públics poc poden fer per controlar els fluxos migratoris i poc per millorar els salaris i la productivitat (excepte “substituir l’actitud de destorbar per la d’estimular”). Per tant, conclou que la solució és que aquests poders públics aboquin molts diners per construir habitatge protegit: “Si per tenir els sistemes sanitari, educatiu i social dels quals disposem hem de mobilitzar un gran volum de diners públics, per què pensem que en l’habitatge ha de ser diferent?”.
La lògica de Mas està sòlidament instal·lada en el pensament tant de la dreta com de l’esquerra catalanes, però és perversa.
Vegem com funciona a la pràctica aquesta lògica. La població catalana no està creixent perquè sí, sinó perquè a Catalunya es creen molts llocs de treball poc qualificats i mal remunerats que atreuen un fort corrent migratori. El contrast amb el País Basc –on aquest fenomen no es dona– és eloqüent: mentre que la població catalana ha augmentat un 28% (1,74 milions) aquest segle fins ara, allà només ho ha fet en un 7% (143.000). Insisteixo que aquests empresaris poden crear tants llocs i poden trobar qui els ocupi perquè demanen poc (poques qualificacions) i ofereixen poc (poca remuneració). Una de les conseqüències és que si el PIB per càpita català era igual que el basc l’any 2000, ara és un 11% més baix.
Com que l’augment de la població fa augmentar els preus immobiliaris, es proposa –insisteixo que ho fan tant la dreta com l’esquerra– que el sector públic aboqui diners públics per generar habitatge assequible. És exactament la mateixa lògica subjacent en la creació de llocs de treball en el turisme de sol i platja, en què el sector públic es fa càrrec dels salaris dels treballadors durant la temporada baixa. Es tracta de dues maneres de subvencionar indirectament uns llocs de treball poc productius.
Com que la lògica és perversa, no pot funcionar. El president Illa promet crear 50.000 habitatges públics fins a l’any 2030. Tothom sap que és difícil que l’objectiu es pugui complir (Montilla va prometre el mateix i en va acabar uns 23.000), però és que encara que tingués èxit seria insuficient: la població catalana creix un 1% a l’any, i si aquest ritme es manté els propers sis anys exigiria més de 200.000 nous habitatges, sense que cap es pogués dedicar a pal·liar el dèficit actual.
No estic suggerint que la Generalitat suspengui els seus plans de construcció d’habitatge protegit. El que estic tractant de dir és que el problema de l’habitatge només es podrà resoldre a Catalunya si la població s’estabilitza, i que només s’estabilitzarà si deixem de crear llocs de treball amb una remuneració que no permeti adquirir un habitatge al seu cost. O, cosa que és el mateix, que, al llarg de l’any, no permeti un nivell de vida digne.
No sé què entén el president Mas quan diu que el món públic substitueixi l’actitud de destorbar per la d’estimular, però sí que sé que mentre hi hagi dèficit d’habitatge no ha de poder dedicar-se’n a lloguer turístic, que el salari mínim ha de ser més elevat, que la Inspecció de Treball ha de ser més estricta (tant amb els empresaris com amb els treballadors de baixa i aturats) i que els contractes eventuals i els fixos discontinus han de deixar d’estar subvencionats de facto. Ah! I que no ens convenen projectes que, com el Hard Rock, només són viables si no paguen impostos.
