L’estora vermella del Pacte a Company. L’esquerra rep el nou president del PP molt millor que els ‘peperos’, amb un regal desproporcionat: una nova crisi en què es difumina l’ètica dins l’estètica, la realitat ‘real’ i la interpretada. Entranyable.
M’imagín el nou líder conservador com el personatge de Robert Duvall en 'Apocalipse Now'. En una escena colpidora, Kilgore es passeja entre els cossos inermes del bàndol enemic a una platja del Vietnam. Sota la remor de les explosions i les aspes dels helicòpters, enmig del fum, el tinent coronel etziba allò de “m’encanta l’olor del napalm al matí. És l’olor de la victòria”. Una frase cruel, i mítica. Imagín Company berenant al matí amb les portades dels diaris, somrient i pensant en clau de triomf, per ventura amb un capell de 'cowboy'.
Ruth Mateu se’n va pels errors dels seus, però, sobretot, perquè algú havia de pagar el sopar més indigest de la legislatura, i era evident que aquest no havia de ser Biel Barceló.
Sempre que anomenen el vicepresident afloren els nervis a les xarxes. Per evitar fer perdre el temps als incondicionals i als 'pijos' ociosos que opinen de tot, diré que es poden estalviar els comentaris, em don per insultat.
I, si teniu la temptació de veure qualsevol mena d’obsessió en aquesta secció, record que el 90% de les preguntes dels periodistes a la roda de premsa en què Armengol anuncià la dimissió de Mateu tenien com a diana Barceló. No pot haver-hi tants obsessionats.
Podria reproduir els missatges que companys de coalició, enemics íntims i membres del mateix Govern han dedicat a Barceló els darrers dies, però oferir una opinió pròpia sempre és més estimulant.
El responsable de Turisme és la causa directa de la majoria de mals d’aquest Executiu.La seva inacció condemna la present legislatura, però quan actua encara és pitjor. En el repartiment de les àrees del Govern va demanar les qüestions sensibles, aquelles que precisament requereixen una decisió que ha demostrat no tenir.
En l’episodi que ha posat fi a la carrera política de Mateu, Barceló s’ha tornat a posar de perfil. Tot un clàssic. Els problemes no van amb ell. La frivolitat s’ajunta amb la covardia.
El seu paper en la darrera crisi del Govern acabà en una resposta parlamentària. Despatxà la qüestió en dos minuts. A partir d’aquí, esdevingué un fred espectador, per veure passar el cadàver, sense immutar-se, aliè a un fet que tal vegada li ha passat per alt: Jaume Garau va ser el seu cap de campanya, no el de Mateu. D’altra banda, no entenc –ni jo ni ningú que no estigui encegat per la militància– per què ha de dimitir la consellera de Transparència i no el vicepresident si tots dos han comès exactament els mateixos errors. Misteris de la política.
El serial dels contractes menors pot ser l’inici del final del Pacte, però també ens recorda que la xarxa clientelar de MÉS és d’un gruix considerable i condiciona maneres d’actuar i fins i tot nomenaments.
Garau és un bon professional que per ventura ha aprofitat una conjuntura, però per trobar les amistats perilloses d’alguns càrrecs públics elegits per la coalició cal mirar molt més enllà de la seu del carrer d’Antillón. La connivència amb determinats empresaris extorsionadors faria empegueir els mateixos que m’insulten a Twitter. Si els militants de MÉS volen ubicar els enemics de ‘la causa’, farien bé de deixar de mirar els periodistes i demanar més explicacions al número 2 del Govern. Mentrestant, ens continuarà arribant una estranya aroma de napalm al matí.
PD: Paco Ferrer, històric del PSOE i d’UGT, ha mort aquesta setmana. Tenia 89 anys i una trajectòria impecable. Va lluitar per la dignitat de les persones assassinades pel feixisme durant la Guerra Civil i la dictadura i per la demolició del monument de la Feixina. Queda clar que els polítics que votava no estan a la seva altura.