La loteria de Nadal com a símptoma

Qui no compra loteria de Nadal a la feina, del mercat, del club de lectura i de qualsevol espai que freqüenti és estrany. Se’l veu, en certa manera, com algú antisocial, amb manies. Com a mínim en el cas de la feina, hi cau gairebé tothom –jo inclòs–, ni que sigui pel convincent i si toca i ets l’únic que no en té? És un ritual nadalenc compartit. Definir aquest joc d’atzar com un impost voluntari per als que no saben matemàtiques és un tòpic recurrent, però que em sembla fals i estirat.Gairebé tothom que compra loteria sap que ho té molt difícil, per no dir gairebé impossible, perquè li toqui una quantitat important de doblers. Però la majoria, per poc que sigui, hi participam igualment. Ho feim sobretot per l’esperança, la il·lusió d’una vida més fàcil o amb luxes que no ens podem permetre, o per la pressió social del nostre entorn.

Probablement, com a societat, tenim un problema amb el joc. No ho dic només per la loteria: la proliferació de sales de joc i apostes esportives i l’auge del pòquer per internet delaten que el problema hi és, i que creix. Aquests negocis, en major o menor mesura, es basen en l’emoció del risc, però també en la voluntat dels jugadors per millorar la situació econòmica. Són un fals ascensor social en un país on hi ha massa desigualtat i gens d’esperança a l’horitzó per resoldre-la. Que la loteria de Nadal sigui un ritual compartit de manera tan unànime en aquesta societat indica que la set de doblers és generalitzada. És un símptoma més, una alarma eixordadora que avisa que alguna cosa falla. I alerta que un dels principals reptes que haurien d’abordar els nostres polítics és precisament aquest: com reduir la desigualtat.