Al·lotes, opinau
Fins fa no res, encara hi havia una activitat que em feia pànic: opinar públicament. Articular amb paraules i expressar aquell pensament que en el meu cap tenia tot el sentit em suposava un esforç titànic. Sempre em semblava massa obvi o massa contrari al dels meus interlocutors. I jo, alhora, em sentia massa jove, massa inexperta o massa poc formada per exercir aquest dret. Tot molt digne de diagnòstic de la síndrome de la impostora. Com si les dones no ho poguéssim ser, també, impostores.
Per sort, això ha deixat de ser així. I no fa massa que n’he pres consciència. Opinar ha esdevingut per a mi un exercici de fe que, simplement, requereix pràctica. Disposada a analitzar el perquè d’aquest canvi, m’he adonat de dues coses. La primera, que el vel de dubte que a mi em cegava era pràcticament inexistent en la majoria d’al·lots, homes i senyors que m’he creuat a la vida. I la segona és la consolidació de l’entorn acollidor que m’envolta. M’explic: l’ambient a la feina, la proximitat ideològica amb les amistats i tenir uns pares que m’han encoratjat a fer tot el que m’he proposat han creat un engranatge que s’ha acabat d’acoblar cap als finals de la meva vintena.
El resultat és una (falsa) percepció de confiança en mi mateixa, que em fa estar convençuda que els comentaris de @pepet1997 o @eldemòcrata –comptes ficticis, no passeu pena– són tan vàlids com els meus. De la mateixa manera, m’ha permès experimentar el vertigen d’alçar la veu sense miraments entre companys, al voltant d’una taula o davant d’un micròfon.
I fer-ho, com deia, és un exercici de fe. La clau resideix a confiar que aquell pensament –que dius “quina burrada” o “quin doi”– es mereix també ocupar l’espai públic. Per què no, si un al·lot es pot permetre dir en veu alta al transport públic que “estàvem millor quan les feministes eren dins els seus caus” (sentit per una servidora)? Mai no saps si allò que està a punt de sortir per la boca o a un clic de ser visible per tota una comunitat s’estavellarà contra un mur d’indiferència, amb la reacció nul·la dels receptors. És aquí on rau la qüestió: el pitjor que pot passar és la indiferència. I com que això trob que ja ho hem patit molt, les dones, quan es tracta de la nostra opinió, paga la pena arriscar-se a obtenir un altre silenci, mentre no sigui el nostre.
