Al·lots que juguen

Ara que he publicat una novel·la sobre la meva infantesa, un tema recurrent a les entrevistes de promoció és quina mena de control parental –per dir-ho amb el terme ‘modern’– vam tenir els de la nostra generació. 

No era gens estrany –com tampoc ho va ser a la generació dels nostres pares i padrins– veure els al·lots jugar sols, agafar les bicicletes i partir lluny de casa, o anar a nedar sense vigilància de cap adult, i fins i tot anar a comprar lliurement el que desitjàvem empassolar-nos per berenar (sobretot eren dolços). 

Això, el joc lliure dels infants en llocs segurs –un poblet de Mallorca, o una ciutat mitjana com Inca–, o l’anar i tornar de l’escola sense supervisió de cap adult –a partir dels vuit anys, calculo–, o el contacte amb altres al·lots desconeguts, amistats de temporada o d’una tarda, que es podien fer en qualsevol plaça o carrer i ens abocaven a jocs inventats, era la norma de la infantesa. Es considerava que això era bo: que els al·lots havien d’estar amb al·lots, i divertir-se, i barallar-se, i solucionar sols els problemes que poguessin sorgir ens els jocs o coneixences. No cal dir que això ha canviat radicalment; ja no hi ha al·lots jugant sense vigilància –o potser només els fills de la nova immigració…–, ni pràcticament cap al·lot o al·lota menor de quinze anys va tot sol a l’escola… 

Va ser cap a mitjans dels anys noranta que va començar a créixer un terror nou: la temença dels pares a veure que els seus fills podien ser segrestats, o morts, assassinats de mil maneres impensades (atropellats o atonyinats per al·lots més grans, per exemple, o violats…). Sobretot van ser les històries que ens arribaven a través de les –noves– televisions privades les que van posar la por al cos de tota una generació de pares que no havien conegut en la seva infantesa cap altra por que la de les rondalles.

I és curiós, perquè la infantesa lliure de pares i padrins era objectivament més perillosa que la nostra, perquè és ara que vivim en un dels moments més segurs de la història de la humanitat. La probabilitat de morir per culpa d’un llamp és tres vegades superior que la de morir a mans d’un desconegut, però tenim por dels desconeguts, sobretot els que s’apropen als nostres fills… Als Estats Units, una periodista va fer la prova de deixar el seu fill menor a una hora de casa, en un centre comercial de Nova York, i permetre que el nen tornés sol després d’haver-li preparat sobradament els plànols i un telèfon per demanar ajut. L’al·lot va tornar a ca seva sense cap denou, òbviament, però la polèmica que es va generar a l’opinió pública quan ella ho va explicar en un article va fer que fos qualificada com ‘la pitjor mare del món’, i que hagués d’anar a donar explicacions davant d’altres pares temorosos.

Quan jugàvem sols buscàvem la manera que passessin ‘coses’; inventàvem; negociàvem; provàvem de convèncer els altres que allò era el més divertit. Això ens feia també descobrir qui eren els altres, entendre’ls; i havíem d’aprendre de les seves necessitats i desigs, i enfrontar la decepció, i la derrota, i la disputa. Ara tot això només ho podem recordar, o inventar de nou en una novel·la…