Louise Glück a l'avern joiós

La poeta Louise Glück en una imatge d’arxiu del 2016.
2 min

A la poeta Louise Glück, morta fa uns dies als vuitanta anys d'edat, els lectors en català la coneixíem d'abans que fos guardonada amb el premi Nobel: això va passar el 2020, l'any de la pesta, però en català ja havíem pogut llegir un dels seus llibres de poemes més destacats, Nit fidel i virtuosa, gràcies als bons oficis del segell editorial valencià Edicions del Buc i de la poeta i traductora Núria Busquet Molist. Després (però no perquè Glück hagués obtingut el Nobel, sinó perquè ja ho tenien previst així), la gent del Buc i la mateixa Busquet Molist van publicar un altre llibre major de la poeta novaiorquesa: Avern, una revisitació del mite de l'Hades que val la pena de llegir al costat d'altres relectures que han fet algunes de les grans poetes nord-americanes actuals de la mitologia antiga, com Alice Oswald a Memorial (publicat per Cafè Central, en traducció del poeta Jaume Coll Mariné) o Anne Carson, que s'ha convertit en una altra habitual a les quinieles del Nobel, a Autobiography of Red (no traduït al català, que jo sàpiga; sí al castellà, per Jordi Doce a la també valenciana Pre-Textos: Autobiografía de Rojo). Esperem que el Buc i Núria Busquet Molist reincideixin amb més títols de Louise Glück. Una bona opció podria ser Ararat, un llibre sobre dos difunts propers, el seu pare i una germana que va morir jove. Ararat és el nom del cementiri jueu de Nova York i també el topònim del volcà que és actualment la muntanya més alta de Turquia, on va encallar —segons el capítol novè del Gènesi— l'Arca de Noè. I, sobretot, el símbol, per als armenis, del genocidi que van sofrir fa més de cent anys a mans dels turcs, al qual s'ha d'afegir la terrible expulsió de la població armènia de l'Alt Karabakh per part de l'Azerbaidjan, una altra infàmia que ha quedat escombrada de l'actualitat per la catàstrofe —la massacre— de Gaza. Louise Glück parla de l'Avern on van les ànimes dels morts, que pot ser joiós en ser il·luminat per la memòria.

Els poemes de Louise Glück no tracten de conflictes geopolítics, sinó individuals, íntims. Però sí que contenen, sense necessitat de fer-lo explícit, una bona part del bagatge literari i històric del segle XX, que ella fa passar per diversos nivells de sofisticació per arribar a una poesia moral, elegant, fluida, narrativa, plena de ressonàncies del món de l'art, la filosofia i la literatura, però sense descuidar mai la connexió amb la vida, amb allò que ens passa en l'interval que transcorre entre el naixement i la mort. La seva, de mort, em va agafar a mitja lectura d'un volum recent que reuneix —en castellà— els seus dos llibres d'assaigs. En un d'ells, exposa la sensació de mancança, d'empobriment, que sovint succeeix a l'eufòria o als estats d'ànims exaltats, sobretot aquells que van vinculats al futur i als anhels i esperances que hi van associats. Resumit de forma pedestre, diríem que Glück recomana no fer-nos massa il·lusions sobre el futur. Podríem afegir-hi que tampoc no cal fer-se'n gaire sobre el passat, i encara menys sobre el present.

stats