Lucidesa dolorosa de Trapero

La sentència de l’Audiència Nacional que absolia de totes les acusacions Josep Lluís Trapero –després de tres llargs anys de processament per a un treballador públic que no havia d’expiar faltes que no eren seves– i la seva defensa de l’actuació del cos dels Mossos d’Esquadra durant el setembre i l'octubre de 2017 va significar que el major fos assenyalat per l’extrema dreta espanyola com un gran enemic, ja que va aportar una curosa verificació professional que desmuntava la suposada rebel·lió basada en l’existència d’un cos armat amb més de 17.000 agents disposats a avalar una insurrecció.

L’aportació d’aquella sentència i de la professionalitat del major Trapero no només cal llegir-la retrospectivament, sinó que cal reconèixer que aconseguia avalar un model de control de grans mobilitzacions socials en què havien de prevaldre la negociació i el diàleg, i que situava la força com a darrer recurs, independentment de la filiació concreta dels convocants.

Aquesta darrera consideració sobre la filiació dels convocants, i la necessària separació dels objectius polítics d’un govern de la feina dels especialistes en seguretat pública quan actuen com a policia judicial, és el que identifica les policies dels estats democràtics. Per això ens van esglaiar tant les interferències del govern del PP relatades per l’inspector Morocho, avui desterrat a Canfranc, quan explicava els entrebancs i intromissions en la tasca d’investigació sobre la corrupció del partit, aleshores en el govern.

No podem dir que el govern de la Generalitat no conegués l’objectiu personal i col·lectiu d’aconseguir una policia de la Generalitat moderna, arrelada i amb mirada internacional, capaç de fer front als nous comportaments criminals, a les noves formes d’expressió del malestar social, imparcial, fidel a la lletra i l’esperit de la llei 10/94 del Parlament de Catalunya sobre la Policia de la Generalitat.

La darrera de les Juntes de Seguretat no hauria estat possible sense un major reincorporat i que tot i els seus tres anys de processament havia sabut bastir nous ponts de relació professional. La incorporació plena al CITCO i la presència directa en els òrgans de coordinació de policies internacionals ho acrediten.

Tossut i sorrut, però eficaç i comunicador. Les seves intervencions en les Jornades de les Esquadres de l’any 2013 (l’any del seu nomenament com cap del cos) i la d’aquest any, la del seu retorn a aquesta responsabilitat, són d’obligada lectura. Hi ha pocs caps policials capaços de descriure la cura necessària d’un cos policial en temps de tensions socials; de recordar les lluites i conquestes de les generacions que ens precediren i el patiment dels que ho perden tot; de fer una petició als professionals de la policia de posar-se al lloc dels que necessiten els seus serveis, reclamant un cos impregnat de cultura de la responsabilitat.

Els seus “podem ser millors, hem de ser millors”; les seves excuses “si el cos havia causat patiment innecessari”; els seus intents de cohesionar internament una organització de servei públic que està sotmesa a canvis de destí i de circumstàncies molt sovint, i la seva petició explícita “de respecte cap a la feina sempre difícil de fer de policia”.

“Tots voldríem fer-nos vells en ciutats amb soldats no gaire de debò / on tothom s’entendrís de música i pintures o del vell arbre quan treu flor”, escriu Josep Carner en el seu poema d’exili Bèlgica. Jo també: ni soldats, ni policia, ni presons... i llavors tots els humans serien bons i es podria governar entre cotons. Potser és això el que volen dir-nos els partits al govern de la Generalitat des de fa quasi una dècada quan ens diuen que les competències de l’autogovern els fan nosa en el seu objectiu, o quan atorguen el títol d’activista social a persones que malmeten els paviments d’algunes places per fer-ne projectils dirigits directament a la policia. Potser és això el que volen dir-nos quan jutgen la violència en funció de la filiació dels manifestants, i, potser, si fos això, atemptaria a la base primera de la convivència fructífera i democràtica: el pluralisme, el pensament divers, el dret de tots a equivocar-se.

La policia no hauria de ser protagonista, perquè com molt bé ha explicat el major Trapero, la seva autoritat és una autoritat delegada. Actua per delegació del Govern en tasques de seguretat ciutadana i ordre públic i per delegació judicial en tot allò que estigui vinculat a un expedient en fase d’instrucció, judici o execució de sentències.

Tenir iniciativa, destacar per l’acció estrictament professional no es pot sancionar. No ignoro que a les forces polítiques que configuren la coalició governamental no els va agradar sentir que si l’autoritat judicial els ho ordenava, els Mossos detindrien els membres del Govern, i a mi no em va agradar sentir que la cúpula dels Mossos van haver d’insistir, quasi suplicar, per ser escoltats quan volien avisar dels riscos per a la seguretat d’alguna de les convocatòries de la tardor de l’any 17. El que han de dir-li al cos i a la població en general és que sigui qui sigui el cap dels Mossos d’Esquadra, haurà d’actuar com a policia judicial i haurà de detenir a qui li ordenin les autoritats judicials. Sigui qui sigui el cap del cos, quan li preguntin sobre investigacions que realitzen per encàrrec dels tribunals, no podrà informar l’autoritat governamental. Perquè una bona policia i un bon govern no poden aplicar el principi de “no em toquis els meus”.

El darrer advertiment del major va ser referit als perills d’una societat que com l’holandesa estigui infiltrada per narcotraficants, i ens recomanava mirar cap als Països Baixos, la seva Mocro Maffia i l’impacte en la vida quotidiana des del 2012 fins a l’actualitat. Caldrà molta col·laboració policial i judicial per combatre-la, caldrà molta investigació criminal discreta per evitar que impregni de violència els racons dels nostres pobles i ciutats; caldrà l’habilitat de crear xarxes d’eficàcies, un concepte de Trapero.

Stephen House, cap del Servei de Policia Escocesa, va afirmar en la seva presa de possessió del càrrec el 2013: “Coneixem els objectius de l’actual govern. Els governs i els objectius poden canviar, però nosaltres no tenim cap altra causa que servir els ciutadans fent complir les lleis; són els que se situen fora de la llei els que ens han de témer, amb aquest govern o amb un altre”. Escòcia va tenir competències policials més tard que Catalunya i el cos policial sempre s’han mantingut al marge de la reivindicació independentista.

És massa seriosa i sensible la seguretat pública per prescindir dels més preparats, i el discurs de frases fetes ja va malmetre el subcap Ferran López. És massa seriosa i sensible la seguretat pública per pensar en polítiques de complaença de sectors minoritaris fanatitzats. La majoria de la ciutadania, independentista o no independentista, reclama eficàcia.