¿Lukaixenko per sempre?

Fa un any semblava que l’escalada opositora contra el frau electoral podia obrir una esquerda profunda en el règim bielorús. Però tot allò que es mou al voltant de Lukaixenko sempre ha “semblat” més que no pas ha estat. Fa 26 anys, l’autòcrata -llavors president de la comissió parlamentària contra la corrupció-va emergir com a home providencial contra l’estancament. Un cop president va córrer per treure la bandera blanca i vermella de la Bielorússia democràtica per posar-hi la vermella i verda de la Bielorússia soviètica. Va ressuscitar el KGB i, sense esmentar-lo, va restablir el nacionalisme de veneració a l’URSS, amb la llengua russa com a eina cultural. D’aleshores ençà cada convocatòria electoral ha estat un festival de detencions i cops de porra. Enfilat al poder el 1999, Putin no ha dissimulat hostilitat a la barroeria de Lukaixenko, però l’ha de suportar perquè Bielorússia li fa d’escut amb l’OTAN. Sembla, doncs, que els destins de l’un i de l’altre estan interconnectats. Putin vol durar fins al 2036. I Lukaixenko sembla que vulgui estar-s’hi per sempre.