El luxe de fer periodisme amb temps

“M’hauria agradat començar un llarg article, però m’he adonat que ho he de posposar i passar un temps recollint material (...). Per això no s’ha d’enfadar si tard una mica a enviar-li la feina”. Així es va dirigir l’escriptor i periodista ucraïnès Vasili Grossman a qui llavors era director del diari Estrella Roja, David Ortenberg, el desembre de 1942. La Unió Soviètica patia l’atac dels alemanys i Grossman cobria la batalla de Stalingrad sobre el terreny. Es movia per la ciutat, parlava amb la població i els militars, i anotava observacions sobre petits detalls que després eren cabdals perquè les seves cròniques fossin un reflex de l’infern que s’hi vivia quotidianament, més enllà dels enfrontaments entre els dos exèrcits. En la seva carta, Grossman no demana més temps, sinó que dona per fet que tindrà el que necessiti. I recomana al seu cap que tingui una mica de paciència.

Cal assenyalar que Ortenberg no era beneit, encara que al final de la batalla no es va portar bé amb Grossman ­–el va enviar a una altra destinació i no va poder presenciar la victòria dels seus– i el va deixar treballar, perquè les cròniques que enviava des del front varen ser un èxit en el seu moment i perduraran per sempre.

Fer periodisme amb temps ha passat de ser una condició sine qua non a ser un luxe al qual la majoria no té accés. El que importa ara és ser ràpids: cal donar les notícies els primers, avançar els altres, aconseguir el màxim de clics en el mínim de temps. Mirar al voltant, assimilar la informació, parlar amb les persones adients sense pressa i una cosa tan bàsica com pensar, són hàbits que han quedat relegats a una altra època.

No cal cobrir esdeveniments tan enormes i desgraciats com una guerra. Els nostres carrers estan plens de petites batalles que no tenim temps de veure perquè estam concentrats contemplant la pantalla d’un telèfon o d’un ordinador a la recerca d’un tuit del polític de torn per causar sensació i ser els primers a col·locar les declaracions a la portada de la pàgina web. De fet, passar el dia recollint declaracions no ens permet contemplar el nostre món en silenci, amb els ulls oberts i les orelles atentes.

Podríem culpar la pandèmia de l’acceleració d’aquest procés perquè aquesta va ser la culpable de moltíssimes de les nostres pèrdues. Però si volem assenyalar els responsables, tal vegada haurem de contemplar-nos en el mirall. Algú demanarà si és possible oposar-se a dinàmiques que estan per damunt de nosaltres i que arrosseguen milions de persones. La resposta és que no, i és decebedor. Però tal vegada podem intentar obrir petits espais de temps per contar alguna història, podem anar pel carrer observant, percebre un petit detall que amaga alguna cosa molt més gran. La mala notícia és que això requereix cert esforç per la nostra part, perquè anar pel món amb el cap ben amunt per contemplar, requereix, com a mínim, tenir entrenats els músculs del coll.