Luxe i vergonya

Vam començar les festes com un luxe total compartint estovalles la nit de Nadal amb Maria Salvo (Sabadell, 1920) i la seva família, una incansable activista antifranquista amb un sentit de l'humor i una força que fàcilment ens fan avergonyir als més joves. Ningú no es pot ni imaginar com als 98 anys desprèn energia i esperit de lluita, pocs s'atrevirien a descriure el seu periple per les presons feixistes de Franco. Va presidir l'Associació Catalana d'Expresos polítics, de la guerra civil, i va cofundar l'Associació de Dones del 36. La seva trajectòria és de vertigen i qui pugui compartir una sobretaula o una conversa amb aquesta Dona se'n fa creus, de la seva ferma dignitat i convicció. Independència i claredat en la seva ironia molt en contrast amb aquesta cosa que s'està perpetrant a poc a poc, tot creant un circ quan aquí a Mallorca sorgeixen veus d'alguns sectors de la intel·lectualitat que es van afegint a la causa justa de la reivindicació de les víctimes del feixisme espanyol però des d'un oportunisme i un espectacle que no casen amb les bases que el fundaren i que legítimament, encara, el defensen. Deixin de fer el ridícul i escoltin, observin i aprenguin. Es pot donar suport sense fer el ridícul i desvirtuar un moviment històric. Provin-ho, és possible. Alguns de vostès censuraven fa ben poc.

Maria Salvo marxà a l'exili com tants republicans catalans i visqué un duríssim periple per camps de concentració, els asseguro que ningú ho diria. Pot haver-hi mostra de més gran dignitat que la d'aquesta lluitadora que, avui, encara, tancava les últimes llistes que feu Ada Colau a Barcelona?

Amb la dignitat d'una dona jove de 98 anys vull acabar a l'altre extrem per denunciar l'autèntica vergonya i fracàs d'aquesta societat tan reivindicativa en tantes coses i que en el més important assumeix el despropòsit d'acomiadar els més grans de la forma més indigna. No és una queixa cap als poders públics que molts cops malden per controlar aquesta rapinya. Centenars de treballadores i treballadors, des de metges fins a tots els nivells a l'escala que conforma la cura de la gent gran a les llars i residències, públiques o privades, (sobretot en aquestes últimes) on es vulneren els drets individuals, els drets a la dignitat d'aquelles dones i homes que han lluitat i treballat, que ens han precedit i que veuen avui com els manlleven la pensió, com paguen i creen feina i com veuen mal correspost aquest intercanvi. No pot ser que els nostres grans visquin una puta mili els últims anys de la seva vida. Que no es puguin garantir ni els drets més bàsics a les llars d'ancians. Roben cadenetes, estris íntims, televisors, cadires de rodes o les seves peces. No poden estotjar absolutament res en el seu últim refugi vital. Quina vergonya, senyors! Únic desig per a enguany. Ja seria molt posar fi a aquesta vergonya i la infame gestió de les seves direccions. Totes aquestes persones grans i els seus pares foren ahir els que feren possible que avui sigui festa el diumenge. No permetin més temps aquesta barbaritat. Començo les festes amb una companyia de luxe, les acabo oferint-los el mirall d'aquesta trista vergonya.