M’agrada Espanya
En futbol no hi entenc i no el segueixo gaire, però m’agrada mirar els mundials i l’Eurocopa. Dijous, a més a més, el partit era contra Itàlia, i quan Espanya juga contra Itàlia sempre es reactiva el grup de whatsapp que tinc amb dos vells amics italians, Atilius i Fabrizio, de l’època del meu Erasmus a Bolonya. Quedàvem el diumenge per parlar de política, fer pizza i pasta al forn i mirar el futbol. Després, per fer baixar el menjar, ens n’anàvem a jugar una estona. Vàrem arribar a muntar un equipet de costellada (l’Armata rossa) del qual encara conservo la maglietta. Gairebé 25 anys després, els tres encara tenim cabells i continuem sent comunistes. L’any 2000 vàrem seguir plegats l’Eurocopa en què Raúl va fallar el penal decisiu davant de França als quarts i Itàlia va perdre, també contra França, la final. Dijous vàrem seguir junts el partit per whatsapp, els vaig recordar el cop de colze de Tassotti a Luis Enrique i es van rendir a la superioritat d’Espanya.
Ja els he dit que en futbol no hi entenc, però m’agrada molt aquesta selecció per com juga i perquè fa la impressió, veient els jugadors, que s’assembla més a Espanya del que a molts els agradaria. Dijous, abans del partit, Willy Bárcenas, músic i plançó del famós tresorer del PP, va dir a la xarxa X: “Em posa negre que els centrals d’Espanya siguin francesos. Le norrrrrmand, Lapoggggte, no fotem”. Bárcenas júnior es referia als dos centrals d’origen francès, Laporte i Le Normand, als quals el Consell de Ministres va atorgar la nacionalitat per poder competir per Espanya. Ja es poden imaginar les respostes a X. En realitat, Bárcenas va representar bé l’inconscient d’una dreta espanyola a la qual aquesta selecció no li resulta tan còmode com voldrien. No és cap novetat: l’extrema dreta francesa sempre s’ha queixat de com de poc francesa que és la seva selecció de futbol. Per ser espanyol o francès es veu que no es pot tenir un cognom africà i que cal tenir la pell blanca.
Permetin-me que els expliqui una anècdota (no és el primer cop que en parlo, però ja fa al cas). Al mundial de 2010 alguns amics vàrem quedar a Lavapiés per veure la final que va jugar Espanya contra Holanda. Com que no estàvem gaire còmodes amb allò que el senyor Santiago Carrillo va definir com a “colors oficials de la bandera de l’Estat”, vàrem decidir de convocar-nos en un bar amb banderes republicanes. La convocatòria va ser un fracàs: no érem més de quatre o cinc els que dúiem la tricolor. Però després del partit, quan vàrem veure centenars de treballadors d’origen africà i oriental que inundaven Lavapiés embolcallats amb la bandera oficial, vàrem arribar a la conclusió que aquella imatge podia ser més potent que la que volíem donar.
Pensant en el comentari de Bárcenas júnior, em sembla que, de fet, hi ha gent a Espanya que no acaba de pair que a la selecció hi hagi espanyols fills de treballadors com els que van omplir els carrers de Lavapiés, de la mateixa manera que tampoc els agrada que hi pugui haver jugadors bascos o catalans amb sensibilitats diferents o que hi hagi jugadors que puguin comprometre’s en contra de la ultradreta, com ha fet Mbappé. De la mateixa manera que no els va fer gens de gràcia el compromís feminista de les campiones del món.
És veritat que a la selecció hi ha jugadors que responen als arquetips que tant agraden a la dreta, “apolítics” d’aquests que diuen que no són de dretes ni d’esquerres i ni masclisme ni feminisme. I és veritat que tots vàrem al·lucinar en sentir Nico Williams queixar-se dels impostos, o quan vàrem veure que molt pocs futbolistes de la selecció masculina es van solidaritzar amb les seves companyes de la selecció femenina.
Però em sembla que alguna cosa està canviant. Hi ha Lamine Yamal, el pare del qual es va enfrontar als racistes de Vox, i crec que només és una qüestió de temps que la selecció s’assembli encara més a Espanya. Estic segur que ben aviat hi haurà jugadors LGTBI i jugadores que converteixin en política la consciència sobre el seu origen de classe o sobre la seva identitat. M’agrada aquesta Espanya.