M. Rajoy i J. Fernández Díaz, mentida i covardia
Si Jorge Fernández Díaz és capaç de mentir dient que no reconeix aquella conversa amb Villarejo que tots hem sentit (“Negaré, fins i tot sota tortura, que aquesta reunió hagi existit"), no és estrany que ahir mentís dient que no va existir l’operació Catalunya. Al cap i a la fi, també diu que no sap res del cas Kitchen (els papers de Bárcenas), pel qual el fiscal demana per a ell 15 anys de presó i la causa que estigui suspès de militància pel seu partit mateix.
Però el tret més rellevant de la compareixença d’ahir a la comissió d’investigació del Congrés no va ser la mentida de Fernández Díaz i d’M., sinó la covardia. És marca de la casa: no saber i no recordar.
Al judici del Procés, al Suprem, Rajoy va dir que no sabia quin jutge va ordenar les càrregues policials de l’1 d’Octubre, que de tot el que va passar aquell dia l'informava la vicepresidenta (i la vicepresidenta va dir que es va assabentar de les càrregues policials per la televisió i que mai ningú la va informar que ja s’havien acabat), que aquell dia mai va parlar amb cap membre de la Policia i de la Guàrdia Civil, que mai va prendre una decisió sobre un dispositiu policial perquè això és cosa dels que manen els operatius, que no li constava si es van demanar explicacions pel dispositiu policial, que no va prendre cap decisió sobre obrir investigacions, que no recordava si va fer servir o no la paraula violència per definir el que va passar a Catalunya aquell dia, i que no recordava haver dit que el referèndum no va costar un euro de diners públics (“Si vostè diu que ho he dit, ho dec haver dit, però jo no ho recordo”).
En resum, si aquests insignes defensors de la unitat d’Espanya sempre han defugit les seves responsabilitats fins i tot quan tenien l’obligació de donar la cara, no podíem esperar que ahir fossin valents.
