Macià busca casa

Ei, si sabeu d’alguna cosa m'ho dieu. És per a un amic. Busca pis. La casa li cau a sobre. Ja fot anys, però, ves, qui dia passa any empeny. Però ara pinten bastos. Ha rebut notificació. Col·lega, no. Ca teva no la farem bé cultural d'interès nacional (BCIN). L'hi diu la conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. I l'hi diu a Francesc Macià, que no és nom de carrer, que el paio va ser president de la Generalitat. La seva casa de Vallmanya (Segrià) té els dies comptats, però, és igual, només diuen que hi “estiuejava”. Ha, ha... 

Quina comèdia. De la bona. Ja vam explicar a l’article “Francesc Macià: aquesta casa és una ruïna” (11-4-2022) que Vallmanya és font d’inspiració de la pel·li Aquesta casa és una ruïna (Tom Hanks i Shelley Long). Comèdia és tragèdia més temps. Tot l’argumentari que s’ha fet aquesta setmana des de Cultura per dir no a Vallmanya cau a trossos com la casa de pel·li i la real de Macià. La plataforma #SalvemCasaVallmanya ja ho ha respost tot de manera descarnada i racional. Ara només demanaríem que ens donessin un pic i una pala i la destruïm com a bé destructiu d’interès sideral (BDIS). Però abans d’agafar l’escarpa i el martell posem-nos el banyador d’estiueig. 

Diuen els de Cultura en remull que "els valors històrics i arquitectònics" "no són suficients". Pel que fa als històrics, "cal indicar que l’únic fet que es pot destacar dins d’aquest àmbit és que en l’habitatge hi estiuejava el president Francesc Macià. Ara bé, aquest fet no suposa un esdeveniment rellevant ni excepcional dins el transcurs de la història de Catalunya". Vaja, que sembla que Macià anava a fotre’s sangria allà. El que sí que sabem és que aquí bevia molta aigua. 

Se la fotia quan Vallmanya era el Camp David polític de Macià. Una quinzena d’estades oficials com a president. I en trobaríem altres i no oficials i... les que el fan líder. Perquè Macià no "estiuejava" aquí: Macià era "el senyor de Vallmanya" des de 1897. Des que mor el seu sogre, Agapito Lamarca. Tot aquest horitzó: tres mil hectàrees eren de la família Lamarca des del segle XIX. Terres habitades des del segle XI. I què fa Macià? Les omple d’aigua. El desert el converteix en esperança. Sense ell no hi ha el Canal d’Aragó i Catalunya. Sense ell el líquid no hauria arribat a Catalunya. Ell és un president fet d’aigua. 

El somni real de la caseta i l’hortet per a tots neix aquí. Més de cent mil hectàrees d’Osca al Segrià. Gairebé la meitat catalanes. Tot el Baix Segre. El downtown de Ponent. Aigua per viure: per als pobles, plantar fruiters, alfals, cereals, vinya... El líder líquid fa Vallmanya capital, frontera transparent, invisible, natural per on circula el futur. La nova corona catalano-aragonesa de l’aigua. Va fins a Madrid per convèncer en persona Alfons XIII. L’estiuejant és des de 1904 fins a 1923 president de la Comissió Executiva de la Comunitat General de Regants del Canal d’Aragó i Catalunya. 1923... Macià s’exilia. 

No sé si sabeu que després munta aquella festa major de Prats de Molló (1926): alliberar Catalunya amb armes. Bé, doncs això, surt, trinco-trinco, en part, de Vallmanya regada. Per tant, sense Vallmanya no hi ha Prats de Molló, ni República catalana, espanyola, sideral, ni tampoc Generalitat, ni conselleria de Cultura, ni BCIN, ni res. Però, esclar, com pretenem ser-fer un país si no sabem, ni ens interessa, l’adreça de la casa d'on va sortir tot i que s’aigualeix. Són temps de sequera, també on neix l’aigua, de sequera real i mental.