Macron Bonaparte

Del passeig solemne pel pati de Napoleó davant la piràmide del Louvre, que Emmanuel Macron va escenificar el 7 de maig de 2017, a la grandesa de la reobertura de la catedral de Notre-Dame de París, d’aquest cap de setmana, s’escriu la història d’una desil·lusió; d’una ambició que topa avui amb la realitat d’un país descontent, fracturat i immers en una profunda crisi política i econòmica. És la crònica d’un declivi del qual el president Macron es nega a assumir la responsabilitat.

Si una cosa sap fer Macron és reafirmar l’estatus del president de la República, tot i que amb cadascuna de les seves escenificacions i maniobres polítiques no ha fet més que afeblir un sistema de partits que ell mateix es va encarregar de desballestar per fagocitar l’espai del centredreta i el centreesquerra. El fracàs del govern de Michel Barnier n’és l’últim exemple. Barnier no només ha caigut per la feblesa parlamentària, que va deixar l’estabilitat de l’executiu en mans de l’extrema dreta de Marine Le Pen; també ha estat víctima de la predisposició de Macron a ignorar, una vegada i una altra, la contundència del missatge que surt de les urnes per seguir la seva pròpia voluntat. No és el primer cop que el president retreu als francesos que hagin votat un Parlament ingovernable. Però triar un primer ministre d’un partit castigat electoralment per governar en minoria era, des del principi, un fracàs anunciat.

Amb el final precipitat del govern més efímer de la V República –el primer caigut per una moció de censura des de 1962–, l’univers jupiterià d’Emmanuel Macron és avui una nebulosa incerta. Ja no hi ha grandesa. El rei sense corona s’ha convertit en un emperador despullat. Ni l’òrgan de Notre-Dame podia dissimular la remor del descontentament profund que es viu als carrers de París, ni el vertigen geopolític que la diplomàcia de la inauguració catedralícia va intentar suavitzar. La incertesa s’ha convertit en una constant.

Macron es va voler aferrar a l’èxit de la restauració de Notre-Dame com a símbol d’un país que “pot fer grans coses”, però el qüestionat i afeblit hiperlideratge del president francès és també una al·legoria de la fragilitat europea. La Unió Europea inaugura una legislatura de majories febles i fragmentades. Amb Macron convertit en un ànec coix que no pot tornar a convocar eleccions legislatives fins a l’estiu de l’any que ve, i una Alemanya que passarà per les urnes al febrer amb el seu model econòmic gripat, amb un malestar social rampant i amb els ultres d'Alternativa per a Alemanya com a segona força en intenció de vot als sondejos. El fet que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, volés a l’Uruguai per aprovar l’acord comercial de la UE amb el Mercosur malgrat l’oposició manifesta de París demostra també fins a quin a punt Macron és avui l’ombra d’aquell líder que va desfilar davant el Louvre amb l’Himne a l’alegria de Beethoven de fons per insuflar autoestima a la Unió Europea.

França és avui un país descontent i en crisi, marcat per una despesa pública disparada, unes previsions de creixement a la baixa (del 0,5% per al 2025) i la prima de risc a l’alça. La pèrdua de poder adquisitiu és la primera preocupació dels francesos. I, a l’horitzó immediat, es plantegen mesures d’austeritat, retallades i pujades d’impostos a les rendes més altes. L'estudi Fractures franceses, realitzat per l’empresa Ipsos per al diari Le Monde i publicat el mes passat, retrata un estat d’“insatisfacció massiva” que afecta més d'un de cada dos enquestats. Només un 3% dels francesos diuen estar "satisfets", i entre els votants de Macron, que el 2021 es declaraven satisfets en un 37%, avui ja només són el 10%. 

Les bastides del macronisme fa temps que fimbregen. Marine Le Pen –autoproclamada representant de la “França dels oblidats”– té el control parlamentari, mentre al carrer creix el descontentament dels que recelen del Macron Bonaparte (com l’anomena el llibre del periodista Jean-Dominique Merchet), artífex d’un sistema de partit únic amenaçat per l’extrema dreta. Però el president continua decidit a mantenir el control d’un escenari polític que li és cada vegada més hostil. El temps és el seu últim aliat. Però també és el principal problema per a un país en crisi, amenaçat per l’endeutament i la pressió de Brussel·les. En la grandesa impostada de Macron s’amaga una certa dissociació de la realitat.