Macron i el certificat sanitari obligatori
A França, aquestes últimes setmanes, hem vist com centenars de milers de persones es manifestaven al crit de "Llibertat!". Els unia la lluita contra el nou sistema de certificats de vacunació francès, que el govern del país va anunciar el 12 de juliol i que anirà entrant en vigor gradualment. Les mesures, destinades a elevar la taxa de vacunació en un moment en què la variant delta s'escampa arreu, fan que estar vacunat –o presentar un test de covid negatiu– sigui obligatori per entrar a esdeveniments culturals, bars i restaurants. Al setembre tots els treballadors sanitaris hauran de tenir un certificat de vacunació per conservar la feina i els que tinguin contractes indefinits podran ser suspesos sense sou fins que puguin proporcionar-ne un.
Tot i que fins a cert punt el govern ha aconseguit l'objectiu que perseguia (en les setmanes posteriors a l'anunci 6,5 milions de persones han estat vacunades, cosa que ha incrementat el percentatge de vacunats fins al 47%, aproximadament la mateixa proporció que als Estats Units), les mesures s'han girat contra l'executiu. Molta gent, descontenta per l’acte de coacció, ha sortit al carrer en una exhibició col·lectiva de desafiament, que potencialment pot derivar en una protesta prou gran per dinamitar els esforços de reelecció del president Emmanuel Macron l’any vinent. El fet que governs de tot el món estiguin considerant aplicar polítiques similars converteix l’experiència de França en un relat de precaució.
El 14 de juliol al voltant de 18.000 persones van assistir a la primera marxa contra el pass sanitaire. Deu dies després, els manifestants ja eren 161.000, i van arribar a ser més de 204.000 a les prop de 200 marxes organitzades a tot el país fa una setmana, segons dades policials. Els manifestants, titllats pel govern de dogmàtics antivacunes i seguidors de teories de la conspiració, són de fet una massa molt variada. Le Monde la va descriure així: "Gent sola, en parella, que hi anaven amb la família o amics, de totes les edats, blancs, negres, ocupats, retirats, alguns vacunats, d'altres que rebutgen rebre cap dosi". En resum: un mescladís de gent.
Tot i que l’escepticisme sobre la vacuna és relativament elevat a França (el 16% dels residents no tenen intenció de vacunar-se, segons una enquesta recent), quan Macron va anunciar l'imminent passaport de vacunació el 12 de juliol, més de la meitat de la població francesa, 36 milions de persones, havia rebut almenys una dosi de la vacuna. Amb aquestes xifres, és evident que la majoria dels francesos no s’oposen moralment a vacunar-se. Les seves preocupacions no se centren en la vacunació mateixa sinó en les llibertats i drets que possiblement infringeixen les noves mesures.
Al cap i a la fi, les implicacions econòmiques i socials són vertiginoses. ¿S’haurà de canviar la legislació laboral de França per incloure-hi l'obligatorietat de vacunar-se? ¿Serà legal acomiadar els empleats que no compleixen? Les empreses, ja ferides per la pandèmia, ¿poden sobreviure instaurant passis? (Els cinemes, que ja sol·liciten certificacions sanitàries, han vist reduït gairebé a la meitat el nombre de clients).
També hi ha preocupacions més fosques. Els manifestants temen que els passis permetin ampliar la vigilància estatal, potencialment dirigida als més vulnerables i fins i tot suprimint la dissidència. No hi ha cap garantia, diuen, que el sistema es retirarà un cop derrotat el virus. Irònicament, l’únic lloc de treball exempt de vacunació obligatòria –la policia– serà el que assegurarà que tots els altres obeeixin.
No hi ha dubte que el discurs del senyor Macron va ajudar a augmentar el nombre de vacunacions a França. Després de parlar, els portals de reserva de cites per vacunar-se es van col·lapsar a causa de l'alta demanda i es van programar 3,7 milions de dosis per a la setmana següent. Però ha costat. Amb l’esperança de tenir resultats ràpids amb el seu estil de govern habitual, de dalt a baix, i fent una demostració de força de cara a les eleccions de l’any que ve, el president podria haver subestimat els límits dels francesos. Apostant que els beneficis a llarg termini de la vacunació serien superiors a la reacció immediata, Macron sembla sorprès d’haver provocat la ràbia cega. La seva aposta, sempre arriscada, podria no donar els fruits esperats.
La resposta paternalista del govern a les protestes no hi ha ajudat. La setmana passada, titllant els manifestants de "bojos", els ministres van passar per alt que la creixent desconfiança del poble francès cap a la classe política es deu en gran part a la mala gestió que ha fet govern de la pandèmia, especialment en els primers dies. El gener del 2020, per exemple, el ministre de Salut francès va afirmar que el risc de contagi del que encara no es coneixia com a covid-19 era "molt baix". Potser això es podria atribuir a una informació insuficient. Però al març, un mes després que les autoritats franceses s'adonessin que s’enfrontaven a una greu escassetat de mascaretes, la portaveu del govern va declarar que les mascaretes eren “inútils” contra el virus. Els missatges confusos i erràtics van ser habituals aquells dies.
També cal tenir en compte que el ministeri de Salut, al·legant motius pressupostaris, ha continuat reduint el nombre total de llits hospitalaris del país durant la crisi; que alguns ministres despistats han donat informacions contradictòries i que s'han aplicat normes arbitràries de confinament. Per tant, no és estrany que la gent opti per no creure's el que els explica l’estat francès.
Així, en un ambient de dubte i sospita, algunes persones recorren a les teories de la conspiració antivacunes, incentivades per polítics oportunistes com Florian Philippot, ex mà dreta de Marine Le Pen. L’organitzador de les recents marxes a París, el senyor Philippot, demanava un “cop de força” per al 5 d’agost, dia en què el Consell Constitucional de França va avalar la mesura de l'obligatorietat del passaport covid. Tot i que, com hem dit, els manifestants són diversos, hi ha clarament una minoria radicalitzada, vulnerable a la persuasió populista.
Les marxes, amb els seus violents enfrontaments contra la premsa i les impactants comparacions que s'han fet amb les hores més fosques de la Segona Guerra Mundial, no són ni de lluny una lluita emancipadora. Però es fa difícil assenyalar uns manifestants que ens han recordat que les coses no havien d'anar així. Finançant com calia la sanitat pública, amb certa coordinació, visió política i l'honestedat de reconèixer i aprendre dels propis errors, França hauria pogut dur a terme una forta i informada campanya de vacunació i mantenir a ratlla els agitadors polítics antivacunes.
En canvi, el senyor Macron ha optat per infantilitzar els francesos. I això no els ha agradat.
Pauline Bock és periodista
Copyright The New York Times