La fi del macronisme
Sentenciat. Emmanuel Macron ja ha perdut. Passi el que passi a la segona volta de les eleccions legislatives, diumenge que ve, el president francès és avui un líder derrotat. El Macron que va arribar a l’Elisi, l’any 2017, com a antídot contra la crisi existencial que afeblia la Unió Europea i contra l’extrema dreta d’una Marine Le Pen en plena reconversió política que s’acostava perillosament al poder, és avui l’ombra cansada i histriònica d’aquella grandeur presidencial. L’hiperlideratge de Macron s’ha menjat el personatge.
Les urnes d’aquest diumenge han sentenciat, des de l’extrema dreta i l’extrema esquerra, un rebuig contundent al macronisme. França ha quedat literalment dividida en tres amb el dubte de si l’estratègia del “no hi ha més alternativa” que tots contra l’extrema dreta serà suficient aquesta vegada. En la primera volta de les eleccions parlamentàries del 2022, 4,2 milions de francesos van votar per l’ultradretà Reagrupament Nacional de Marine Le Pen. Diumenge, aquesta xifra va fregar els 11 milions de vots.
L’avançament electoral ha acabat amb la majoria presidencial i Macron n’és el responsable. La supèrbia i els errors de càlcul li han passat una factura caríssima. Amb uns nivells de popularitat i de confiança entre l’electorat que no arribaven al 30%, el president va apostar per una convocatòria anticipada més pensada per intentar treure profit de les divisions de l’esquerra que no pas des del convenciment de poder aturar el dolç moment d’una extrema dreta convertida en el primer partit de França.
Incertesa. En el millor dels casos, Macron pot aspirar ara a un final de mandat amb un Parlament sense una majoria clara, condemnat al bloqueig polític, i forçat a treballar amb un primer ministre interí sense un mandat clar. Més tecnocràcia i ambigüitat per alimentar l’avenç imparable de Marine Le Pen cap a les pròximes presidencials.
La verticalitat de poder del president, i la distància de l’elit parisenca que representa amb bona part del país, han deconstruït la idea d’un macronisme transversal que va fagocitar tot l’espai central de la política francesa.
L’Europa tecnocràtica s’entossudeix a repetir els mateixos errors. Només calia mirar la història recent d’Itàlia per entendre els riscos del fracàs de la política tradicional i d’unes agendes liberalitzadores que van acabar alimentant el desconcert d’un electorat que reclama respostes i polítiques de protecció. I com, en cada crisi, la tecnocràcia italiana va ser contestada a les urnes des de Berlusconi al Moviment Cinc Estrelles i de La Lliga de Matteo Salvini a la reafirmació de l’èxit electoral de Giorgia Meloni.
Canvi. El “temps de les urgències” que reclama el lepenista Jordan Bardella s’ha imposat al “temps de les reformes” on ha acabat estimbant-se l’agenda de Macron.
La Cinquena República ha quedat ferida i creix la sensació d’inestabilitat que marca el compàs de la política europea. L’any 2017, quan Macron arribava al poder, l’antropòleg Arjun Appadurai ja advertia del “cansament de la democràcia liberal”, en fase accelerada d’erosió. Més fragmentació, més pèrdua de poder per als partits tradicionals i més necessitat de buscar sortides diferents en ple debat sobre la legitimitat de les respostes polítiques a tanta incertesa. A França les urnes demanen, sobretot, un canvi.
