Madrid, Brussel·les... I el català, a Catalunya, quan?

1.Hi ha moltes setmanes que no passen als llibres d’història. La darrera d’aquest estiu, sí. Tot d’una hem vist com ja es pot parlar català al Congrés i com un ministre espanyol, del PSOE, defensava l’oficialitat del català a la Unió Europea amb els arguments sòlids de Plataforma per la Llengua. De moment, a Madrid són fets i a Brussel·les són paraules. Per una vegada, però, sembla que hem encertat el camí. Si després del concert de Cap d’Any ens haguessin dit que el català assoliria aquesta doble fita durant el 2023, després de tantes dècades d’ignomínies, no ens hauríem cregut ni els propis desitjos.

2. Hi ha fets que fan salat. Aquest dijous el Congrés va aprovar la reforma del reglament per a l’ús del català, l’aranès, l’èuscar i el gallec. El retard, en aquest cas, és de 45 anys. Vergonyós. Des de l’endemà del referèndum que va aprovar la Constitució espanyola, el 6 de desembre del 1978, totes les llengües oficials a Espanya ja haurien d’haver estat d’ús normal i corrent al Parlament. Ara, la gran trampa de la caverna política i mediàtica resclosida, que no suporta sentir el català, i menys encara a Madrid, és plantejar el greuge en termes econòmics. L’argument ridícul és que entre intèrprets, orelleres i bateries, l’ús de les llengües perifèriques costarà 54.000 euros al Congrés. La setmana que les balances fiscals demostren que, cada any, Catalunya aporta a Espanya 22.000 milions d’euros que no tornen, el cost de la traducció no arriba a ser ni la xocolata del lloro. Mentrestant, a l’Eurocambra, la diputada Diana Riba encara no pot fer servir el català per preguntar a la Comissió Europea si les paraules de Felipe González ( “una minoría en vías de extinción ”) és un discurs que incita a l’odi. La resposta és evident, sigui en la llengua que sigui que li responguin.

3. Ara que el català s’usa al Congrés i que és més a prop que mai de ser oficial a Europa, la pregunta és... I el català, a Catalunya, quan? La nostra tieta valenciana, quan podrà veure TV3 des de Puçol? Quan podrem sintonitzar IB3 a la tele de Vilanova? Fins quan els polítics acceptaran repetir les declaracions en castellà perquè Antena 3 i companyia no els volen subtitular? Quan sentirem una mica de català al pati de les escoles? Quan aconseguirem que –amb aquesta llei de nyigui-nyogui, amb percentatges o sense– el català no es vagi perdent també a les aules? Per què tants entrenadors d’extraescolars, de futbol, de vòlei, de hip-hop, de flauta travessera, fan com si el català no existís? Quantes vegades més haurem de sentir, a l’inici d’una conferència, “Hi ha algú que no entengui el català a la sala?” Per què les gestions telefòniques amb les grans companyies, i les no tan grans, deixen de banda el català? Per què a tants bars ens costa Déu i ajut que ens entenguin que volem un entrepà de truita? Quan aconseguirem que streamers, influencers i la darrera fornada de pescaclics s’adrecin en català al seu públic –bàsicament jove– sense pensar que la llengua els limita l’audiència, la fama i el negoci? Per què el Barça li cedeix el Camp Nou a Gerard Piqué, per a la final de la Kings League, i el català desapareix de la megafonia de l’estadi? Quan podrem morir en català, per dir-ho amb les paraules de Carme Junyent? Quan podrem viure en català, a Catalunya? Simplement. Sense esllomar-nos. Sense demanar permís, ni perdó.

4. Ahir, a Madrid, el PP va oficiar l’enterrament de la sardina de Núñez Feijóo. S’ha acabat la gresca i, a partir de demà, comença la seva penitència a la investidura fallida. Com era d’esperar, la convocatòria d’Aznar va tenir dos protagonistes: Isabel Díaz Ayuso, la més aplaudida del matí, i Carles Puigdemont, el més odiat de l’acte. Els crits de “Puigdemont a prisión ” van ressonar més fort i més vegades que els càntics contra Pedro Sánchez. No consta, de moment, que entre els 40.000 presents hi hagués Felipe González. No en cos, però sí en ànima.