De Madrid a l'infern

Segons el darrer eurobaròmetre elaborat per la Comissió Europea, el 90% dels espanyols no confien en els partits polítics i només el 7% els dona un vot de confiança. Les estadístiques són també pèssimes pel que fa als mitjans de comunicació, dels quals recela el 85% de la població. Aquestes dues nefastes combinacions conviden a la reflexió: què és el que ens espera quan el poble perd la confiança amb els que el representen i ja ni es fia dels que l'han d'informar?, quin projecte de societat es pot edificar sobre aquesta desconfiança al quadrat?

Enmig d'aquestes aclaparadores desconfiances es desenvolupa la campanya electoral de les pròximes eleccions de la comunitat de Madrid. Les tensions entre els partits polítics converteixen aquesta campanya en un ring de lluita lliure en què cada vegada es va desgastant l'ètica i l'honestedat cap als ciutadans. La lluita pel poder legitima tots els cops baixos i deshonestos entre un grup de privilegiats que –no ho hem d'oblidar–, perdin o guanyin, tenen la vida resolta. Als insults, desqualificacions, acusacions i menyspreus hi afegim un nou ingredient que converteix aquesta campanya electoral en una quasi surrealista pel·lícula del Far West i de gàngsters, perquè aquesta campanya electoral la recordarem com la campanya de les cartes amb amenaces de mort i bales dirigides a diversos representants polítics.

Després de la tempesta ve més tempesta, i així és la situació de Madrid, com si els efectes de la pandèmia, tant les pèrdues humanes com les pèrdues econòmiques, no bastassin per apaivagar els ànims. Com més dolor pateix la presa, més cruels seran els caçadors del poder; ells i elles, tots remant en la mateixa direcció per crear més discòrdia entre uns ciutadans fotuts i cansats de tant d'infantilisme polític. Futurs dirigents que usen els drames socials per pescar vots en una mar tèrbola, que mai cessen d'agitar les seves aigües i crear més enfrontament entre els ciutadans, que només anhelen una mica de pau i tornar a viure.

La campanya de les eleccions de la comunitat de Madrid és el resultat lògic de convertir l'insult i les desqualificacions en eslògan propagandístic. Descobrim conceptes nous com “ayusadas”, “presidenta nini”, “ideologia de cercar solucions” i una eterna picabaralla ideològica, més buida que mai, esgotadora, que repeteix fins a l'avorriment insults, desqualificacions i ressuscita vells fantasmes per acorralar emocionalment tots els ciutadans que han d'acudir a les urnes d’aquí a poc.

El que és més que evident és que, guanyi el que guanyi, la confiança dels ciutadans als quals representen és quasi nul·la. Tornem a les dades de l’eurobaròmetre per esmentar que el 75% dels ciutadans no té confiança ni en el govern ni en el Congrés dels Diputats; i també suspenen, encara que amb menys diferència, l'Administració Pública, els ajuntaments, les comunitats autònomes i el sistema judicial. Això és la trista realitat que oculten les cortines de fum de tot aquest abús de la lluita pel poder i el control de Madrid.

I com va cantar J. Sabina:

Los pájaros visitan al psiquiatra

Las estrellas se olvidan de salir

La muerte pasa en ambulancias blancas

Pongamos que hablo de Madrid.

Malika Kathir és filòloga