Madrilenyofòbia
Després de la turismofòbia havia de venir la madrilenyofòbia, i després cal suposar que arribaran la tauromaquiofòbia, la rojigualdofòbia, la guardiacivilofòbia i, en general, tot un catàleg de fòbies inventades per la dreta nacionalista espanyola, a fi de presentar com a expressions d’odi qualsevol crítica que es pugui fer, per raonable que sigui, a les seves obsessions, objectius i fetitxes preferits. Totes les idees que puguin contradir el discurs ultradretà de PP i de Vox (i de Ciutadans, que ha quedat severament disminuït però segueix fent la viu-viu) seran difamades com a malaltisses i perilloses, i presentades com a enemigues. ¿Enemigues de qui? Enemigues del turisme, enemigues de Madrid, enemigues de la bona gent en general. Els que discrepen són enemics: així ha funcionat sempre el feixisme i així continuen funcionant les seves modalitats actuals.
Aquesta vegada ha estat la proposta, feta pel president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, d’establir un impost a la capitalitat de Madrid, per compensar (ni que sigui una mica, ni que sigui simbòlicament) el desequilibri entre Madrid (capital del Regne, comunitat autònoma, seu de les Corts, de todos los ministerios i de tot el poder) i la resta de l’Estat, que arriba a nivells, aquests sí, vertaderament obsessius: res que tingui un mínim d’importància pot produir-se o implantar-se fora de Madrid. Per algun motiu el ministre d’Inclusió i Seguretat Social, José Luis Escrivá (Escrivá no és algú que faci o digui les coses sense cap motiu), va trobar que la proposta tenia “sentit i recorregut”, però el recorregut ha estat més aviat breu. Una altra ministra (la d’Hisenda, María Jesús Montero) va sortir immediatament a tancar el debat de manera fulminant: “Aquesta proposta no ha estat mai damunt la taula, no hi serà mai i la trobem contraproduent”.
Evidentment, el simple fet d’esmentar la desigualtat (escandalosa) entre Madrid i la resta de comunitats (en especial aquelles que són contribuents a les arques de l’Estat, com Catalunya, Balears i el País Valencià) és “contraproduent” i no se’n pot ni parlar. No esperàvem una altra cosa. Tot i la seva curta vida, la proposta va servir perquè el PP i Vox, i la seva infame turba mediàtica, aixequessin més polseguera que la tempesta d’arena de fa tres setmanes a Dunhuang, a la Xina. El PSOE es va arronsar de seguida, com fa sempre que sent esmolar els ganivets de la dreta, i va abolir el debat abans que no comencés. Massa tard, tanmateix: ja s’havien inventat la “madrilenyofòbia”, que d’ara endavant els servirà per desqualificar qualsevol comentari mínimament crític sobre Madrid com si fos un insult intolerable (“Nos odian por el solo hecho de haber nacido en Madrid ”, repeteixen Ayuso, Almeida i la seva estrident cort de nacionalistes obcecats). Han trobat el mecanisme: tota crítica amaga, en realitat, una “fòbia” impresentable, segurament violenta. No els critiqui o serà vostè un fòbic. I veurà com el PSOE, lluny de fer-li costat, li dirà que, d’això que vostè diu, ni parlar-ne, ni ara ni mai.
Sebastia Alzamora és escriptor