Madrilenyisme i política catalana
L’episodi de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, negant d’una tacada que l’acord entre el PSC i ERC per investir Salvador Illa passi per cap concert econòmic, i ni tan sols, per una reforma del model actual de finançament, és un cas de manual del xoc entre la política madrilenya i la catalana. Abans que algú m’objecti que la ministra és andalusa i no madrilenya, aclariré que no em referesc al lloc de procedència de cada polític, sinó d’una forma concreta de fer política.
El madrilenyisme és la forma normal de la política espanyola, la que té per defecte. Les coses es resolen a Madrid o no es resolen, i es té per segur que el que convé a Espanya li convé també a Madrid, i a l’inrevés. La política espanyola és, en termes generals, un negoci patriòtic que es dirigeix des de Madrid entre dirigents madrilenys (o plenament integrats a la vida política madrilenya). Això vol dir que allò que arriba des de la perifèria es percep com a aliè, intrusiu, distorsionador, o simplement de no fiar. Molt en particular si ve de Catalunya, per a qui regeix el mateix principi que Madrid, però a la inversa: allò que convé a Catalunya no li pot convenir a Madrid. I, per tant, tampoc a Espanya. Aquest plantejament ha dut sovint a conclusions estúpides, com el bloqueig del Corredor Mediterrani. Però el plantejament preval.
D’acord amb aquesta premissa, dos partits polítics catalans arriben a un acord que els costa grans esforços negociadors, molta lletra petita i un fort desgast per a les dues formacions, tant entre les mateixes files com entre l’opinió pública i la publicada. L’acord pot semblar-li a cadascú bo, dolent o regular, però costa Déu i ajuda donar-li forma, aixecar-lo i signar-lo, i després els dos partits són conscients que hauran de fer un altre esforç suplementari per defensar-lo. Ara bé: d’acord amb el plantejament que hem descrit, com que l’acord es presenta com a positiu per a Catalunya, la interpretació automàtica estableix que serà dolent per a Madrid. Sabent que aquesta interpretació es donarà, el president espanyol surt a beneir-lo: és bo per a Madrid i per a Espanya, diu, abans de partir de vacances.
Però des de l’òptica madrilenya això no és acceptable: si és bo per a Catalunya és una concessió al xantatge independentista, perquè ara Illa s’ha tornat (segons el madrilenyisme) un convers a l’independentisme. De manera que, malgrat totes les cauteles abans descrites, una ministra amb tendència a trepitjar fort senti la necessitat de sortir a desautoritzar per complet l’acord, sabent que l’amenaça subsegüent dels independentistes (deixar caure el govern de Sánchez) difícilment s’acomplirà. Per a ERC significaria admetre que la seva estratègia negociadora ha estat fallida, i per a Junts comportaria rebentar la llei d’amnistia abans que s’hagi pogut acabar d’aplicar (també per a Puigdemont), a més de quedar ubicats en un racó incòmode de l’arc parlamentari, amb la dreta extrema del PP i l’extrema dreta de Vox. Però vaja, com que fa temps que vivim en la política de la bravata, res no es pot descartar.
