Una màfia anomenada Espanya
“El millor president de la història d’Espanya”, “Un moderat”, “Un polític de dimensions enormes”. Els mantres, les frases fetes, els llocs comuns parits per la transició ens presentaren Adolfo Suárez com un estadista a l’altura de Churchill.
Idò el moderat que va enfonsar la UCD no era més que un peó de la màfia institucional espanyola. Una teranyina teixida i estalonada pel poder econòmic, els partits anomenats constitucionalistes amb els seus titelles (inclosos presidents de govern), els grans mitjans de comunicació amb els seus periodistes estrella i l’Església i l’Exèrcit a l’aguait per si de cas.
Victoria Prego entrevistà el duc deSuárez i Gran d’Espanya quan ja feia una pila d’anys que havia deixat la Moncloa. Relaxat per la confiança que li generava la seva interlocutora, va començar a contar batalletes i també guerres brutes. L’estadista avortà un referèndum sobre si els ciutadans volien monarquia o república “perquè les enquestes ens deien que perdíem”. El polític es tapa el micròfon de corbata mentre fa la confessió. I somriu davant la complicitat de la periodista, que ara presideix l’Associació de la Premsa de Madrid. 'Bravíssimo'.
M’irrita aquest gest complaent mentre despatxa el relat, breu i profundament feixista, que acaba d’escopir. I m’intriga el plural: “Perdíem”. És complicat que Suárez al·ludís únicament als seus companys de partit. A la dreta?, al centre-dreta? Sembla, en tot cas, que no hi incloïa els socialistes, comandats per un González que encara no havia esdevingut un ridícul ectoplasma. Tal vegada es referia als espanyols ‘de veritat’? Per ventura parlava dels fills del franquisme?, molts d’ells pares de la transició ‘modèlica’, representants de la casta de ciutadans que han de governar perquè les coses espanyoles estiguin en ordre.
No faltarà qui demani respecte i consideració per la figura d’un home ja mort, el respecte que ell no va voler tenir pels milions de compatriotes seus que manifestaven en aquelles enquestes que el seu país mereixia una república.
El retorn de Bauzá a la primera línia política és una bona notícia per als populars, tot i que la majoria d’ells encara no ho sap. D’ençà que les urnes el varen expulsar del Consolat, l’expresident ha observat des de la distància, amb la fredor d’un cirurgià, per concloure que si res no es mou és que en realitat tot pot ser com abans (disculpau la lògica de primària, però la política és així de bàsica). El senador ha comprovat l’escàs pes polític de Vidal. També ha vist que aquells que podrien donar un nou aire al partit (Prohens, Duran, Sagreras...) no acaben d’atrevir-s’hi. I per això ha decidit passar a l’acció. Bauzá deu pensar, amb raó, que si el futur és Company, sempre és millor l’original que la còpia.
Les diferències entre el farmacèutic i qui va ser el seu conseller de capçalera són equiparables a les que presentaven el mateix Bauzá i Delgado quan ambdós optaven a liderar la formació: mínimes, de matisos, estètiques en tot cas. Canvia el pentinat i l’accent, però no els codis en què s’expressen les qüestions importants, i molt menys la manera de concebre la política: ‘amb mi o contra mi’.
