És màgia
Fa poc una bona amiga meva em va regalar el tarot d’Aleister Crowley. Segons ella, cada cop que tirava les cartes li demanaven venir amb mi. Temps enrere una idea d’aquesta mena m’hauria semblat una autèntica bogeria (i en part ho és, cert), però, quan me les va donar, no només em va encantar el regal sinó que he estat fent servir les cartes, assumint que era cert que volien venir amb mi, i sobretot les he estat tirant a una persona molt pròxima, entre vins i en un moment delicat de la seva vida.
No em vaig ni molestar a mirar quina era la forma correcta de llegir-les i en molts de casos ni tan sols mirava què se suposava que simbolitzava cada carta, només les tirava i allà estava: ben bé sempre el significat era obvi per a tots dos i si no ho era les tornàvem a tirar i llestos. Era un joc, però tots dos teníem clar que en cert sentit també estàvem practicant certa mena de màgia, una paraula que cada cop em fa menys por i amb la qual em sent més còmode.
I això que fins fa poc era un talibà del pensament cientificista que saltava cada cop que algú parlava de teràpies alternatives o suggeria idees que posaven en dubte el consens científic. I no és que hagi deixat de creure en la ciència. Hi crec. Bastant. Només que ara també crec en la màgia. O més ben dit, que ara accept els límits de l’empirisme i la importància del ritual, els símbols i el pensament màgic en l’experiència humana i que en el fons, si som honest, tan esotèrica em sembla la idea de l’àtom com la de l’existència de les fades.
I que consti que encara pens que la majoria de teràpies alternatives, moltes d’elles envoltades d’una carrincloneria New Age horripilant, són bastant ridícules. El món està ple de gent intentant aprofitar-se de la credulitat i desesperació de la gent (hola, religió organitzada!). Mai recomanaria a ningú fer-se l’acupuntura, llevat que te la practiqui algun col·lega sense cap mena d’experiència prèvia, a veure què passa.
Però estirant el fil de pensament del gran Alan Moore sobre l’ofici d’artista, pens que si la ment és una eina creativa i la nostra interpretació de la realitat és, de fet, la realitat, llavors podem influir-hi modificant, mitjançant el ritual i el símbol, la nostra manera d’interpretar-la. I tenir el poder de transformar la realitat és precisament el que jo entenc per màgia, tenir el poder de crear noves interpretacions de la realitat, noves maneres de relatar-la. I admet que potser la paraula 'màgia' és la més grandiloqüent de totes les possibles, però també és la més divertida. És la diferència entre una realitat gris i sense poesia i una realitat en què la fantasia no eclipsa allò que és, només hi afegeix una nova capa de significat extra.
A estones és un simple joc intel·lectual, però aquest joc també és la manera com ens contam la vida.
No hi ha res de sobrenatural, aquí. De fet, la màgia de què parla Moore és absolutament natural, perquè està incrustada en la nostra manera d’interpretar el món. No ve de fora: som nosaltres. Quan tires les cartes, les cartes no et diuen res. Ets tu explicant-te a tu mateix. Abracadabra.
Joan Cabot és periodista
