Jo mai mai... hauria vist aquesta sèrie

Una altra sèrie d’adolescents i per a adolescents torna a batre rècords a Netflix. Però aquesta vegada té la singularitat d’intentar explorar un relat una mica més profund o madur aprofitant-se dels tòpics de les històries d’institut de tota la vida. Yo nunca (Never have I ever ) acaba d’estrenar la tercera temporada, però el fil argumental és força similar al dels inicis: les peripècies de la Davis, una estudiant excel·lent que experimenta tots els dilemes, dubtes i inseguretats propis de l’edat i uns quants elements afegits. Intenta gestionar el dol pel seu pare, mort de manera prematura i sobtada, i procura entomar les dificultats de la dualitat cultural en què està sent educada. Ha nascut als Estats Units, filla d’una família índia.

El títol, tant en anglès com en castellà, fa referència al joc de la rotllana de confessions i és la clàssica sèrie que arrossega el públic adolescent –sobretot femení– a maratons compulsives d’episodis. Enganxa precisament per les trames més tòpiques: la noia de currículum impecable i que pertany a un grupet d’amigues poc popular està enamorada del noi més sexi de l’institut, el clàssic esportista penques i curt de gambals que lliga amb les estudiants més populars. A la trama amorosa s’hi afegirà un nou personatge, el rival acadèmic de la Davis, un noi ric i força solitari que compensa les mancances familiars buscant complicitats a l’escola. Aquest triangle amorós tan marcat és una mica repetitiu i sovint les trames secundàries i la resta de personatges ajuden a compensar aquesta sensació de bucle argumental. La mare controladora, la cosina a qui li busquen un marit, l’àvia organitzadora i un elenc d’amistats que garanteixen la diversitat racial i de gènere serveixen per estimular aquesta comèdia.

Un dels millors personatges és la Dra. Ryan, la psicòloga de la protagonista. Si bé té aparicions molt puntuals, és la figura que ofereix una reflexió de maduresa al voltant dels conflictes més estereotipats sobre les relacions romàntiques i el sexe. La virtut de Yo nunca de cara a un públic tan jove és que tots els personatges estan sempre en procés d’aprenentatge per millorar la seva conducta. Es fa evident una preocupació del guió per introduir valors, reflexions morals i ètiques sense convertir-ho en una moralina conservadora sinó des del sentit de l’humor. Tots els personatges de la sèrie cometen errors, a vegades sense voler i altres vegades des de la més absoluta premeditació, fruit de les seves fragilitats o pors. Això genera embolics i conflictes que, un cop solucionats, suposen una oportunitat de creixement per als protagonistes. Un altre factor clau a l’hora de donar una perspectiva de maduresa arriba per part del narrador: John McEnroe. Que sigui el colèric tenista dels anys vuitanta és una excusa, però contribueix al sentit de l’humor i a oferir una lectura més adulta de les circumstàncies des de la ironia i no des de l’alliçonament.

Yo nunca, igual que Heartstopper, és una sèrie divertida i positiva. Jo mai mai hauria vist aquesta sèrie i me l’he acabat empassant sencera.