Jo mai mai vocalitzo
Jo mai mai, la nova sèrie del 3Cat els dilluns a la nit, peca del gran drama de les produccions juvenils: no s’entén què diuen els personatges. O no vocalitzen o hi ha un problema evident de sonorització que provoca que els finals de frase morin abans d’hora. I al sofà de casa es repeteix la pregunta: “¿Què ha dit?”. Però aquesta no és l’única característica que fa que la sèrie s’ajusti al patró de les sèries adolescents.
A Jo mai mai tornem a trobar-nos per enèsima vegada amb una adulteració de les edats dels personatges. Un elenc d’actors i actrius més ganàpies de l’edat que representen participant d’un context més infantil del que els pertocaria. La sèrie potencia aquesta indefinició de l’edat (“els grans”) forçant un relat una mica inversemblant. Canalla que encara va de colònies a l’estiu i que es baralla per un llit comportant-se com preadults sexis que pugen al cotxe de desconeguts que els ofereixen cocaïna. Aquesta imprecisió de les edats també es fa evident a l’hora d’establir rangs relacionals: la línia que separa monitors i alumnes és borrosa, amb un aspecte i comportaments similars.
També trobem la romantització de l’autodestrucció com a element per fer atractius els personatges: autolesions, instints suïcides, complicitat en la conducció temerària sota els efectes de l’alcohol i consum de drogues com a recursos per donar profunditat als protagonistes. Aquest comportament es converteix en conflicte narratiu per estovar i allargassar trames inútils. És a dir, s’utilitzen les característiques psicològiques dels personatges com a succedani de les accions i els conflictes argumentals. També hi ha una estereotipació dels rols, potenciant un missatge d’inclusió i diversitat des del tòpic més flagrant.
Les postals eroticofestives d’adolescents amb poca roba exultants d’alegria també s’han convertit en un recurs per dilatar el temps. El component musical, amb escenes pròpies de videoclip carrincló, amb imatges alentides, és el símptoma més evident de la tiktokització de la ficció. Seqüències que estan més pensades per a la viralització i promoció de la sèrie a les xarxes, per construir un fenomen fan, però que no aporten res dramàticament més enllà d’emocionalitzar la sèrie, de seduir l’espectador des de la més absoluta buidor. L’ús de la foscor i la il·luminació amb tons fúcsia és l’herència visual de la sèrie Euphoria que ara apareix a tots els continguts pretesament gamberros.
El sexe com a instrument de màrqueting està tan estudiat que destrempa. Un coit als tres minuts d’arrencar la ficció és la promesa televisiva per als impacients, el contracte de garantia que la sèrie els estimularà amb regularitat els instints primaris, incloent-hi també una certa cosificació dels actors. Pectorals i melics són atrezzo essencial.
Jo mai mai és un tipus de sèrie més preocupada per ajustar-se a uns patrons comercials predefinits, fent un assemblatge d’una manera mecànica, que de construir una història a partir d’un procés narratiu ambiciós i singular. Més que creació, és fabricació.
