Major en cap

No m’ha agradat gens el com ni el perquè de la destitució del major en cap Josep Lluís Trapero. Tenc moltes sensacions estranyes; per exemple que qui realment ha tirat la pedra ha amagat la mà. Intuesc més visceralitat i naftalina que intel·ligència i –sobretot– que han jugat amb ell. Cap persona no mereix que juguin amb ella. Segurament la decisió va més enllà del conseller Joan Ignasi Elena. El dia que va fer pública la destitució, la seva cara denotava clarament que passava un mal tràngol. Difícilment podia mirar als ulls a ningú. Podem pensar que la decisió ja va ser presa el mes de maig de l’any passat, quan la Conselleria d’Interior va passar a mans d’ERC. L’únic que han fet des d’aleshores ha estat vestir i justificar el canvi. També cercar els actors necessaris per representar l’escena. 

He de reconèixer que, quan he escoltat algunes manifestacions públiques dels responsables actuals, tot parlant dels lideratges compartits i d’altres jocs de paraules més o menys subtils, no he pogut evitar un cert somriure irònic. Potser la distància i el fet de no estar dins l’organització em fan pensar que a l’ambient hi ha una frivolitat tintada d’ingenuïtat difícil d’entendre. Jo som un espectador més que un dia també vaig ser cap d’un cos policial. No dubtam ni discutim que qualsevol conseller té el dret i l’obligació de nomenar els seus alts càrrecs de confiança, només faltaria. No és això del que parlam. El cos de Mossos d’Esquadra és una policia integral, per tant judicial, format per prop de 17.000 persones, amb una estructura jerarquitzada i que ha de ser com més disciplinada i eficient millor, dins una ètica sense fissures. Tenim una persona que ha liderat amb forta i clara personalitat una estructura policial al llarg d’uns anys complexos i de dificultats més que evidents. I que ha preservat tant com ha pogut el cos de Mossos d’una excessiva politització interessada. Evidentment que tot té un preu a la vida. I el major Trapero l’està pagant ara mateix. 

S’ha dit que el problema va sorgir durant el judici del Procés, per les seves manifestacions davant el tribunal. Només vull fer dues reflexions: per una banda, he de dir que, com a policia judicial que és, no ens ha d’estranyar gens quan va manifestar que, en cas de tenir una ordre judicial, haurien detingut el president de la Generalitat. Qui no ho hauria fet? I per altra banda, el major Trapero ben aviat va ser conscient que, a banda de la seva persona, hi havia en joc el futur i la supervivència dels mateixos Mossos com a cos de Policia integral. Un fet que no podia permetre de cap manera, després de tota una vida de dedicació a aquest projecte. Crear i organitzar l’actual cos de Mossos no ha estat fàcil, hi ha hagut al darrere unes dones i uns homes que varen creure en aquest projecte i que ho han fet molt bé. El reconeixement i la professionalitat de què gaudeixen en l’actualitat no han estat gratuïts. La prudència i el seny al final es varen imposar. Però tots recordam les veus de l’altre bàndol, que reclamava deixar els Mossos quasi al nivell de les policies locals o bé que desapareguessin. Estic convençut que el major Trapero ha maniobrat tan bé com ha pogut per evitar aquesta desfeta. També pens que el major sempre ha tingut clar que era el número 1 des del punt de vista operatiu i que per damunt d’ell hi havia uns representants polítics elegits pel poble, als quals sempre ha obeït i respectat. Tothom valorà positivament l’actuació dels Mossos l’estiu i tardor del 2017, llavors per què castiguen el seu cap, ara? El major Trapero és una persona i un professional amb una lleialtat al cos i al país fora de dubte i de sospita, que no ha permès certes praxis de poder als partits polítics quan no els corresponia.  Des del punt de vista personal, un bon cap de policia es mantindrà al marge de les ideologies o opcions polítiques, seran senzillament irrellevants dins la seva funció. Les altres opcions han estat un desgavell.

Els caps dels organismes policials estan al mig d’un triangle. A una punta hi ha la ciutadania, a l’altra les persones que integren el cos, inclosos els sindicats, i finalment els responsables polítics. No és fàcil interactuar amb els tres vèrtexs, gens ni mica. Això sí, quasi tothom que ha viscut aquesta experiència s’ha sentit orgullós i la valora de manera positiva. Ara mateix, Mossos disposa d’una estructura prou sòlida, amb un nombre i una qualitat de comandament suficients per afrontar aquest nou repte. La seva història arranca al segle XVIII, però la seva estructura i funcionalitat orgàniques són recents i modernes, no arrossegaven les males praxis que donen els anys. Són un model policial que interactua amb la ciutadania, cerca la mediació i la proximitat i que de servir i protegir les llibertats n’ha fet una bandera. El més digne que he vist en tot aquest procés és el silenci de Josep Lluís Trapero, el major en cap. 

Pere Perelló és escriptor