La història de Rússia s'acaba
La sang del teu germà clama a mi des de la terra! Des d’ara, doncs, seràs maleït de la terra, que ha obert la boca per recollir de les teves mans la sang del teu germà. Quan treballis la terra, ja no et donarà els seus fruits. Aniràs pel món errant i fugitiu.
Gènesi 4, 10-12
Mon pare, Aleksandr Fichman (1930-1991), va néixer a la ciutat de Proskúrov (rebatejada Khmelnitski l’any 1954), a l’oest d’Ucraïna. El juny de 1941, els primers dies de guerra, va sortir de la seva ciutat amb els pares i les germanes grans per no tornar-hi mai més. La família que no va tenir temps de fugir va ser assassinada a Babi Iar, prop de Kíev, amb cent cinquanta mil jueus més. Ells van arribar a Kíev en tren, van trigar molt a arribar-hi, onze dies: atacaven els trens des de l’aire, havien d’arreglar les vies bombardejades. De Kíev van enviar-los país endins, lluny, a l’est. El pare me l’explicava sovint, aquest viatge, i un cop va esmentar un detall commovedor: entre les coses que traginaven hi havia un petit volum de Lessing, l’escriptor alemany del segle XVIII. He oblidat moltes coses que em va explicar el pare, però aquest llibre de Lessing, un autor que escrivia en la llengua de l’enemic, em va quedar gravat.
Ara són molts els que escriuen sobre la guerra, hi pensem i en parlem tots. Els sentiments que dominen són l’odi a aquells, o més exactament a aquell que ha provocat la guerra, la inevitable por davant del futur i també, esclar, la vergonya, una vergonya que la fórmula not in my name no aconsegueix treure del damunt. Els últims dies s’hi ha afegit l’admiració per la resistència del poble ucraïnès, del seu president i el seu exèrcit. L’exèrcit que a Rússia se sol anomenar oficialment "colla de drogoaddictes i neonazis" o "formacions ucraïneses". Cal dir que la llengua que fan servir els governants russos en demostra la profunda falsedat i l’essència, feta de ressentiment. Últimament parlen fins i tot de "la solució de la qüestió ucraïnesa". De la guerra no en diuen "guerra", sinó "operació especial". "Han estat exterminats dos-cents neonazis" en lloc de "han mort dos-cents soldats i oficials". Per què s'humilia d’aquesta manera l’adversari, i més si aquest adversari viu, tal com declaren oficialment, en un "país fraternal"?
Sobre la fraternitat: a la nostra petita Tarussa, a la manifestació contra la guerra, minúscula en quantitat de participants, vaig sortir amb aquesta pancarta: "Caín, on és el teu germà Abel?" No pots anomenar aquesta guerra d’altra manera que "fratricida" i no pots respondre-hi a l’estil del protagonista de la pel·lícula Germà, una pel·lícula de culte a Rússia. "No ets cap germà meu, tu, cul negre merdós", diu el protagonista, una resposta que ha format l’actitud de moltes generacions de russos amb la gent diferent d’aspecte, no eslava.
L’estat d’ànim que preval, però, en mi i entre els meus amics és aquest: que hàgim arribat a veure una ignomínia com aquesta! No és el primer cop en la nostra història, d’altra banda. "Ningú no parlava d’odi als russos. No era odi, sinó incapacitat de reconèixer persones en aquells gossos russos, i un fàstic, una aversió i una estranyesa tals davant l’absurda crueltat d’aquelles criatures, que el desig d’eliminar-los, com el desig d’eliminar rates, aranyes verinoses o llops, era un sentit tan natural com el sentit de la supervivència". Aquest fragment de Khadjí Murat, de Tolstoi, parla de tota una altra època, però cada cert temps, per desgràcia, torna a estar d’actualitat.
Jugo sovint als escacs per internet, és una activitat que ja s’ha convertit per a mi en un costum, com per a algú ho pot ser jugar al solitari o resoldre mots encreuats. Jugo sovint amb ucraïnesos, però últimament, quan veuen la meva bandereta russa, m’escriuen: "No jugo amb invasors", o simplement surten del joc. És una reacció natural, correcta, que fa pensar, al mateix temps, fins a quin punt nosaltres, tothom per a qui la llengua russa és part de la seva vida, som responsables d’això que passa. L’excel·lent poeta contemporani Aleksei Tsvetkov ho il·lustra amb la següent imatge: "Imagineu-vos que aneu per la vora d’un estany i veieu un nen que s’ofega. No sabeu nedar, ho enteneu perfectament i per això us quedeu a la riba retorcent-vos les mans mentre el nen s’enfonsa. No hi heu tingut cap culpa, però si després no sentiu remordiments fins al final dels vostres dies vol dir que us han tret de dins algun ressort moral important". Trobo que són unes paraules molt exactes.
També tenen raó els que consideren que la guerra amb Ucraïna és el principi de la desintegració de Rússia. No hi ha hagut un Blitzkrieg, una guerra ràpida i victoriosa. Als governants autoritaris no se’ls perdonen les guerres perdudes, però difícilment la cosa quedarà només en un canvi de governant (vegi's l’epígraf). La història del nostre país s’acaba. Confio, però, que la llengua russa sobreviurà, encara que el seu espai es redueixi cada cop més, inevitablement. I, per tornar a aquell llibre de Lessing del principi: un nen que fugi ara de Kíev –no cap a l’est, sinó cap al cantó oposat–, ¿agafarà un llibre escrit en la llengua de l’enemic, potser La filla del capità, de Puixkin, o el mateix Khadjí Murat? Una pregunta que no sé respondre.