Molts i mal avinguts

La manifestació de la Diada d'enguany es va limitar a corroborar allò que és visible la resta de l'any: la massa social de l'independentisme català segueix sent-hi, i és nombrosa i no està desmobilitzada (o almenys, no tan desmobilitzada com a molts els agradaria). Al mateix temps, està dividida i hi ha una part que se sent desencantada –enganyada– i expressa el seu sentiment d'ofensa amb xiulets, escridassades i cremant fotos. Se'n van cremar, de fotos, del rei Felip VI, de Pere Aragonès (a qui aquest sector ofès considera un traïdor) i fins i tot de Manuela García, consellera de Salut del Govern Balear, que recentment ha estat notícia per haver eliminat el requisit de català a la sanitat pública de les Balears. La crema de fotos, imatges i símbols és una forma de protesta perfectament emparada per la llibertat d'expressió. I, per tant, les crides a condemnar-ho, com la que ha fet la presidenta de les Balears Marga Prohens, són sobreres i denoten un coneixement escàs dels mecanismes bàsics de la democràcia, com ara el dret de manifestació.

També es va poder constatar la presència d'un independentisme d'extrema dreta, del qual cal afirmar, en primer lloc, que existeix, atesa l'obstinació d'alguns independentistes a afirmar que la caca de la muntanya no fa pudor i que això de l'independentisme supremacista, o xenòfob, o racista, és un simple invent difamatori. Aquest independentisme existeix i té des d'expressions banals –els tiets que abans deien pestes dels andalusos o dels murcians i ara les diuen dels negres, els xinesos o els musulmans– fins a d'altres de suposadament sofisticades, com certa morralla literària, periodística o més o menys intel·lectual, passant per una articulació política que, ara com ara, s'agrupa entorn d'aquesta Aliança Catalana capitanejada per Sílvia Orriols i Jordi Aragonès. Negar-ne l'existència, o treure-hi importància, és una manera segura de donar-los camí per créixer, alimentats per la desil·lusió i el ressentiment que en molts ha deixat el Procés.

Desil·lusió, precisament, deu ser la paraula i l'emoció que més defineixen el moment. L'alarmant pobresa argumentativa d'algú com Dolors Feliu no deixa de ser una expressió contundent d'aquest desencant, així com la pèrdua de qualitat i credibilitat d'una entitat com l'ANC. Per la seva banda, els partits polítics independentistes són culpables tots del mateix pecat: a saber, seguir insistint que tenen un full de ruta per arribar a la independència (unilateral el de Junts o la CUP, negociat el d'ERC), quan saben perfectament que això és fals. Ara com ara, unilateral o negociat, l'independentisme és una força important, però desunida, desorientada i sense un missatge ni una proposta il·lusionants com els de 2017. La independència no és un bé major que es justifiqui a qualsevol preu, sinó un instrument en relació amb el qual s'ha de tenir una resposta clara a aquesta pregunta: independència, per a què? El 2017, aquesta resposta hi va ser. Sis anys més tard no se sent, o arriba interferida per massa marrameus.