Mal d'ulls

Seria xocant que, després de les sobreactuacions dels patriotes, haguéssim de veure les sobreactuacions dels tecnòcrates. Prendre possessió del càrrec de president de la Generalitat i partir tot seguit de vacances d’estiu, en companyia del president del govern d’Espanya, mentre al primer bon dia apareixen dos nomenaments de familiars directes d’alts càrrecs del nou Govern en llocs destacats de l’administració (el marit de la consellera de Territori Sílvia Paneque, Alfons Jiménez, com a cap de gabinet de la mateixa conselleria, i la germana del batlle de Barcelona Jaume Collboni, Yolanda Collboni, com a assessora del departament de Presidència) és una lletja manera de començar la feina. Ja hem entès tots que aquest serà un govern de decisions fredes, executades amb l’utillatge vell i nou dels gestors i no amb les inspiracions flamígeres dels salvadors del país. Però per això mateix, cal no incórrer en gestos que recorden mals estils i pitjors moments d’administracions anteriors, catalanes o d’onsevulla. Que la sintonia entre el president de Catalunya i el d’Espanya sigui bona, o fins i tot excel·lent, pot ser un fet positiu, però no cal emfasitzar-lo escenificant trobades vacacionals entre tots dos a les terres d’ultramar (Tenerife, en aquest cas), més que més quan Sánchez no ha volgut reunir-se allà ni amb el president del Govern de les Canàries, Fernando Clavijo, de Coalició Canària. Si la relació entre Illa i Sánchez és tan i tan bona, precisament, fora millor no fer-ne escarafalls i deixar que corri una mica l’aire entre els dos presidents, com recomana a les parelles d’enamorats un conegut poema de Khalil Gibran. Pel que fa als nomenaments de familiars, amics, coneguts i socis, com a principi general s’han d’evitar sempre. Per bons professionals que puguin ser en allò que facin, el mal d’ulls que causa aquest tipus de nomenament danya per força la credibilitat del govern que els consent.

Al mateix temps, és xocant veure la dreta catalana i l’espanyola esquinçant-se les vestidures, escandalitzats, davant del "nepotisme" del nou Govern català. Junts, precisament, va néixer a conseqüència de la implosió de Convergència, que es va rompre en dos bocins grans (Junts i el PDECat), i altres de més petits, sota el pes dels seus expedients per casos de corrupció (el seu soci de coalició, Unió, directament es va haver d’extingir, com bé sap el flamant conseller de Justícia, Ramon Espadaler). Per la seva banda, el PP és un veritable campió europeu en casos de corrupció, i només la seva connivència, ara ja coneguda públicament, amb els alts estaments judicials, explica que aquest partit encara ocupi l’espai de la dreta liberal i no hagi hagut de plegar com ho va fer Convergència, per donar pas a noves propostes amb noves sigles. Per descomptat que l’oposició ha de fer la seva feina, però, a l’hora de mostrar-se consternats i escandalitzats per la conducta d’algú, hi ajuda bastant que la teva no hagi estat encara més barroera, i més que això no hagi condicionat la vida pública durant tot el que duim de democràcia.