Soc mala filla

Ho feia tot per sa mare: anar-hi, no anar-hi, dir-ho, callar-ho. Allò que deia sa mare anava a missa, i ella també hi anava, és clar, quan sa mare ho deia. Així funcionava des que era petita fins ara, que tenia 49 anys, dos fills adolescents, una feina ben remunerada, una hipoteca amb vistes al parc, una exparella, un germà, una moixa cega d’un ull i una bonica col·lecció d’amants, amics i persones amb les quals encetar un vi. Es podria dir que no li faltaven persones amb qui discutir. I, de fet, ho feia, alguns dies de la setmana. Però amb sa mare era incapaç: no podia contradir-la, ni posar límits, ni opinar gaire diferent. I si ho feia després sentia una tristesa immensa i una gran ressaca emocional.

Vam començar a treballar el vincle afectiu. L’estil relacional d’una mare autoritària i invasiva li havia fet dissenyar diferents estratègies de supervivència, entre elles la submissió. També havia desenvolupat mecanismes de defensa i les seves ferides infantils feien que certes situacions les visqués com una amenaça i bloquegessin el seu sistema.  

A poc a poc va anar trobant recursos personals, però un dilluns va arribar compungida després d’un dinar familiar i, carregada de titubejos, em va començar a explicar el que havia passat. De sobte, va aturar el relat i es va preparar per l’últim assalt.

“Mira Mar, estic contenta amb algunes coses que he aconseguit amb ma mare, però...”, va fer un silenci llarg, com buscant internament l’espina que no la deixava respirar i treure-la sencera d’una estirada. “Jo soc una bona filla, saps? I no vull deixar de ser-ho”. I en notar que l’aire li tornava a entrar als pulmons es va sentir alleugerida per haver-se confessat i va esclatar a plorar. 

No ho sabia encara, però acabàvem de trobar una pedra angular: l’autoconcepte.

Tenia els ulls plens d’infància i vulnerabilitat i em mirava com una nina que demana permís i espera un no com a resposta. 

“T’entenc”, vaig dir-li, i ella va respirar per tercera vegada i va seguir plorant una estona més. “Clar que vols ser una bona filla i per això vas a veure ta mare, la dus de vacances, l’acompanyes a l’església...”. Ella assentia amb el cap repetidament, donant sentit a tots els seus gestos de cura familiar.

Tots volem ser bons fills, bons amics, bons pares, amants, alumnes o professionals. Volem sentir-nos bones persones, si hi cap. I per això generam conductes que reforcin el nostre autoconcepte de “ser bons” i ens sentim incòmodes quan els altres neguen aquesta condició. Ens fa sentir el perill de no ser estimats o ser abandonats. 

Tal vegada pensis que, una dona de gairebé cinquanta anys (i amb perdó), és independent d’una mare de més de vuitanta, que passa els horabaixes fent croquetes i creient allò que veu a la televisió. Però la manipulació comença en la tendresa de la vida, quan aquesta ara dona és una nina que espera de sa mare un vincle segur per sobreviure. I davant el menyspreu repetit, i la dominació i poder, ella genera la necessitat exacerbada de ser vista com una bona filla. És així com aquesta nina garanteix la seva supervivència i la mare, qüestionant constantment aquesta bondat, manté el control i genera un patró d’obediència. 

I quan la filla madura i es qüestiona i s’empodera i va a teràpia i coneix gent i té altres models... aleshores se sent incòmoda i entra en una contradicció: o falla a sa mare o es falla a si mateixa. Faci el que faci hi ha patiment.

“Què és ser bona filla?”, li vaig preguntar. 

Va alçar les espatlles i es va quedar pensativa: “Per mi o per ma mare?”

“Ah, no és un concepte universal!”

Va somriure per primer pic, adonant-se que estàvem davant una dissonància i que ella i la seva mare no compartien criteri. Fos el que fos “ser bona filla” per sa mare, ella mai assoliria aquesta expectativa. 

“Ja”, va concloure, “per ma mare mai ho faig prou bé o no ho faig com ella voldria o no soc la filla que ella esperava”. 

“Exacte. I no té a veure amb el que tu fas, sinó amb el que ella necessita sentir per seguir manant. És el que ha après, també”.

Les dues vam quedar en silenci, digerint el que estava passant.

“I què faig?”, em va preguntar dubtosa.

“Hauràs d’acceptar que ets una mala filla per ta mare i adonar-te que, com a adulta, això no et posa en perill”.

Em va mirar dubtosa. No era del tot fàcil però ara tenia un rumb.

De petits, necessitam ser vistos i estimats i aprenem maneres de vincular per garantir la relació amb els adults que ens han de protegir. Però a mesura que et fas gran, i autònom, aquesta necessitat es relativitza. 

Si poses massa esforç a ser validat per algú, o la teva demanda interna és massa elevada, revisa la creença: qui la sosté i quin benefici en treu, i per què és tan important per a tu. 

Pensa en les persones del teu entorn i pregunta’t: quines expectatives intentes satisfer i quin preu pagues per seguir-ho intentant?