La mala llet de la campanya de la conselleria
La nova campanya institucional de la conselleria d’Educació per anunciar l’avançament del curs escolar només es pot justificar si està feta des del sarcasme.
En els tres espots es recreen escenes del primer dia de curs a les diferents etapes educatives. A parvulari la canalla està feliç per tornar a sortir tots junts al pati. A primària, dues nenes estan molt contentes de retrobar-se després de dos mesos de vacances. I a secundària, una noia i un noi creuen mirades tímidament perquè s’agraden i estan emocionats de veure’s. Els tòpics caducats i un relat aliè a les tecnologies que permeten que els estudiants interactuïn més enllà de les aules ja grinyolen d’entrada. L’acompanyament musical de la Missa de difunts de Mozart només és tolerable des del sentit de l’humor. Tenint en compte la polèmica que ha envoltat l’avançament de l’arrencada escolar i que, en realitat, la il·lusió per obrir els llibres de text sempre és relativa, l’única opció possible és una evident mala llet per part dels creatius. Fer propaganda d’una mesura que ha comportat una insatisfacció general no deu ser fàcil. Publicitar-ho com si no hagués passat res i tot fossin flors i violes potser seria incoherent i hipòcrita.
Amenitzar la campanya amb el Dies irae del Rèquiem de Mozart, que fa referència a un dia d’ira on el món quedarà reduït a cendres, o és d’una ignorància i una temeritat majúscules o és una idea digna d’un foteta de campionat que sap perfectament què és el que té entre mans. L’escenificació estereotipada dels estudiants, a càmera lenta, fins i tot amb un esperit de paròdia televisiva dels anys 80, potser és una altra pista que dona a entendre que aquell relat no se’l creuen ni ells. La locució masculina èpica i estrafeta, que comença dient “Quina emoció” quan realment sembla que estigui dient tot al contrari, reforça aquesta idea.
Si no és així, estem davant d’un despropòsit publicitari digne de passar a la història de la televisió. Només el sentit de l’humor, l’atreviment i el sarcasme poden servir per justificar que, al capdavall, el conseller s’ha sortit amb la seva amb una mesura impopular entre mestres i pares. És més, fins i tot podem arribar a imaginar-nos que els creatius són, no només uns professionals magnífics, sinó també un grup de pares i mares empipats amb l’avançament del calendari escolar que, per desfogar-se, han decidit dissenyar amb murrieria una campanya tan polèmica com la decisió de la conselleria d’Educació.
L’anunci ensucrat
Als antípodes de la campanya de la conselleria hi ha l’anunci de l’estiu de Damm. Un noi aficionat a la bici s’envia un missatge al mòbil a ell mateix per recordar-se el seu nou plantejament vital: la necessitat d’una fugida heroica, el desig d’un canvi immediat i el plaer de quedar-se en pilotes en sentit literal i metafòric. Una negativa a continuar procrastinant esperant temps millors. L’anunci de Damm, amb tota la filosofia barata embriagadora que ens hipnotitza pel mig, són les petites vacances simbòliques de dos minuts. Aquelles que ens fan creure en la possibilitat d’una èpica existencial que sovint la nostra vida no té mai.
