17/12/2023

La mala memòria

Un dia oblidarem Gaza, igual com hem començat a oblidar Ucraïna. Exercir la memòria costa. És més fàcil girar full, mirar endavant com si no hagués passat res. Després d'una guerra, fins i tot és humanament comprensible callar i deixar enrere el dolor, encara que també suposi soterrar les injustícies. D'aquesta mala memòria s'aprofiten els nous règims, els vencedors de la història. L'oblit, que té una part psicològicament saludable, és també criminal. Com s'explica, sinó, el que està fent Israel a Gaza? S'ha dit molts cops i és ben real: la història l'escriuen els vencedors. Els vençuts prou feines tenen a sobreviure.

La Transició espanyola va donar per bo l'oblit que havia imposat el franquisme. Com a conseqüència, damunt d'una feble memòria democràtica i republicana ha acabat rebrotant la mala herba del neofranquisme de Vox. És un fracàs absolut de la democràcia, igual com és un fracàs europeu l'auge arreu del continent dels nous populismes d'ultradreta (Meloni, Le Pen, Winders...) o dels autoritarismes postcomunistes (Putin, Orbán i cia).

Cargando
No hay anuncios

Com és possible obviar les barbàries de Hitler, Mussolini, Franco i Stalin? Ja no queden pràcticament testimonis vius directes dels respectius holocausts. Aquella història infame amenaça de diluir-se. Amat-Piniella, Semprún i Neus Català ja no hi són. La seva memòria es va apagant en un present continu distòpic, sense els ideals de resistència i dignitat que les víctimes dels camps d'extermini encarnaven. El mateix podem dir dels lluitadors antifranquistes. I els republicans? Ara podem veure la pel·lícula testimonial basada en la tragèdia del mestre Antoni Benaiges, que volia ensenyar el mar als nens i nenes d'un poblet de Burgos. Just en el moment que PISA ha tornat a sacsejar el nostre desconcert educatiu, resulta encara més colpidora la bellesa del seu mestratge, del seu entusiasme contagiós. Benaiges no treballava amb els infants de manera memorialística, sinó per projectes i competències. I avui el seu record ens forneix de bona memòria.

Cargando
No hay anuncios

La ignorància és fàcil i còmoda. Igual que la neutralitat. No saber per així no haver-te de ficar en res, per no mullar-te. Ni amb les guerres llunyanes ni amb les misèries a tocar de casa. O amb la barbàrie retòrica que comença a apropiar-se dels carrers, de les xarxes, de les converses de bar. El discurs de Vox, blanquejat pel PP, està calant. Cada país té el seu singular ou de la serp. També Catalunya. I l'Argentina, amb l'amic d'Abascal, un Milei a qui acompanya una vicepresidenta que nega els crims de la dictadura. Pobres mares i àvies de la Plaza de Mayo. De nou l'oblit.

A casa nostra i al conjunt d'Europa els ultres troben en la immigració els nous jueus als quals culpar de tots els mals. Com si fossin responsables de les transformacions culturals de fons que fa temps que estan canviant la família, els valors, les condicions de vida, l'educació, el sentit d'autoritat i d'esforç, la pulsió solidària. La globalització del mercat i les fabuloses tecnologies de la comunicació són a la base d'aquest sotrac civilitzatori, del qual la immigració és conseqüència i no causa. Però ja se sap: és més fàcil trobar un enemic feble i fàcilment identificable.

Cargando
No hay anuncios

La suma de desmemòria i simplificació ens està portant a un món regit per l'antipolítica primària i la desafecció ciutadana. Quan les democràcies es debiliten, el que ve després és pitjor. Quan les institucions públiques cauen en el desprestigi, la ineficiència i la corrupció, el que ve després és pitjor. Quan no hi ha projecte ni memòria, el present s'embruta i el futur s'enfosqueix.

Però la memòria la tenim a l'abast de la mà. Si volem, podem recordar. Ara que se celebra el centenari del seu naixement, podem llegir Semprún, que no es reconeixia ni espanyol ni francès, sinó pres de Buchenwald. Ara que fa vint anys de la seva mort, podem llegir Vázquez Montalbán, que més que català o espanyol, era memòria viva dels vençuts. Amb ells serà més fàcil combatre la nova barbàrie que ens encalça i plantar llavors de futur.