Malaltia greu: conflicte entre lliure-canvi i aranzels (1881)
Peces històriques
De l’article de Valentí Almirall (Barcelona, 1841-1904) a Diari Català (24-IV-1881) a propòsit del conflicte entre lliurecanvistes i proteccionistes (partidaris dels aranzels). Text prenormatiu. La llei aranzelària de 1869 va exacerbar les tensions entre unes indústries catalanes partidàries d’afermar la política d’aranzels i una agricultura espanyola extensiva que li convenia que els aranzels fossin ben baixos.
Avui tenim la nostra indústria amenaçada de mort, tots fem esforços per a evitar o ajornar los tristos efectes de l’amenaça. Qui amenaça la nostra indústria? Los lliurecanvistes de Madrid. En nom de què? Los que no pensen fan l’amenaça en nom d’un mite que en diuen consumidor; los que pensen una mica, en nom de les regions que tenen productes agrícoles sense competència. Espanya, diuen, és la nació més meridional d’Europa, i per consegüent disposa com a primera matèria d’un sol ardent i d’una terra exuberant que poden proveir els mercats de fruits especials i propis del nostre clima. Espanya ha de buscar ses riqueses en los avantatges de què l’ha dotada pròvidament la naturalesa. Qui defensa la nostra indústria? En general, nosaltres mateixos, puix per més que tinguem auxiliars de força en altres regions, no senten la necessitat de protecció que sentim nosaltres. En nom de què la defensem? En nom de la conservació i augment de la riquesa del país, en nom del dret, en nom de l’exemple que ens han dat i que en donen les nacions més avançades que la nostra, en nom de la situació moral i material de la pàtria, que, sent molt inferior a la que han assolit les demés nacions d’Europa, no ens permet sostenir la competència amb moltes d’elles. De tot lo qual en resulta que aparentment lliurecanvistes i proteccionistes tots volem la protecció: aquells a l’agricultura encara que s’hagi de perjudicar la indústria; aquests a la indústria, harmonitzant, no obstant, sos interessos amb los de l’agricultura. [...] Així fora si el conflicte econòmic es presentés com un fet aïllat i accidental. Així és en moltes nacions d’Europa. Així ho acabem de veure a França i ho hem vist moltes vegades a Anglaterra. Lo conflicte econòmic no ha presentat altres símptomes que els d’un mal superficial, i un senzill remei ha bastat per a curar-lo, restablint la salut del cos social i l’harmonia entre los diversos membres. [...] La malaltia d’Espanya és constitucional. Tenim les sangs enverinades, i els òrgans més vitals de la nació estan lesionats. Lo conflicte econòmic no és un mal superficial, sinó símptoma de la terrible malaltia que sofrim. No intentem, doncs, curar-lo amb remeis tòpics i amb aplicacions superficials. Hem de buscar l’arrel que es troba en lo més interior del nostre organisme. Si és necessari el cauteri, no hem de vacil·lar, si és precisa una operació dolorosa, no ha de tremolar-nos lo pols. Ai del cirurgià que s’espanta davant la corrupció d’una llaga! Ai del que no té valor per a aplicar-hi el foc i el ferro! [...] Els nostres mals exigeixen remeis heroics, i amb tal idea hem dedicat totes les nostres forces al catalanisme, que propaguem amb plena consciència de son transcendentalisme i de sa potència expansiva. [...]
