És la malaltia holandesa

F erran Aguiló publicà un article en què afirmava que “ens equivocaríem de totes si analitzàssim el lloguer turístic com un problema perquè només és el símptoma, un altre, d’una disfunció molt gran”. No puc estar-hi més d’acord, però... quina és la malaltia? Què li passa a l’economia balear? Per què una regió avesada a estar en els llocs capdavanters està de capavallada?

En un intent de contestar a aquestes preguntes, l’any 2003 vaig començar juntament amb altres economistes a revisar el que hi tenia a dir la literatura econòmica. En aquest afer topàrem amb un interessant article de Corden i Neary (1982). Aquests autors, mentre intentaven entendre les conclusions d’un article publicat el 26 de novembre de 1977 al setmanari anglès 'The Economist', titulat ‘La malaltia holandesa’ (‘The dutch disease’), s’adonaren que, efectivament, el descobriment d’un gran jaciment de gas natural l’any 1959 als Països Baixos havia provocat un boom al sector energètic que va ser l’inici d’una forta transformació de l’estructura productiva de l’economia holandesa. Així, determinades branques de producció havien entrat en declivi, mentre que d’altres havien adquirit un notable protagonisme. No debades, el sector manufacturer holandès havia perdut pes com a conseqüència del desplaçament de recursos –principalment treball però també capital– atrets per les rendibilitats extraordinàries associades a la producció i la posterior exportació de gas natural. Alhora, més enllà del sector energètic, les branques de béns no subjectes a la competència internacional –com la construcció– i els serveis de tot tipus –els immobiliaris especialment– també havien guanyat protagonisme empesos per l’augment d’ingressos de les famílies i la possibilitat per part dels empresaris de traslladar, sense traves, la puixant demanda interna als preus i ampliar així, extraordinàriament, els guanys.

No obstant això, el que resulta interessant de l’article de Corden i Neary (1982) no és que permet entendre el procés de reorientació productiva i comercial que va patir Holanda, sinó el fet que il·lustra els efectes perniciosos que el boom d’un sector pot tenir sobre la competitivitat d’un país o regió i, especialment, sobre el seu creixement i benestar a llarg termini. Precisament, dos anys després, Corden (1984) va incidir en com es podien anticipar aquests efectes que, en conjunt, formen la simptomatologia de l’anomenada ‘malaltia holandesa’ i quines mesures es podien prendre per minimitzar-los.

D’aleshores ençà, la literatura ha analitzat les conseqüències relacionades amb la reorientació productiva que ha tengut lloc a diversos països arran de l’inesperat descobriment de nous jaciments (or, minerals, petroli), l’entrada massiva de capitals procedents d’un sobtat augment de la inversió estrangera directa o l’impuls exogen derivat d’una millora tecnològica o d’un augment del preu d’un producte, entre altres. De fet, sense anar més lluny, la transformació productiva que varen experimentar les Balears en els anys seixanta arran del boom del turisme de masses n’és també un exemple.

De la mateixa manera que Holanda –seguint el principi bàsic que una regió s’ha d’especialitzar en allò en què té avantatges comparatius–, les Balears varen encetar un procés de recomposició interna que va transitar, fil per randa, per les mateixes etapes que Corden i Neary (1982) i Corden (1984) varen identificar pel cas holandès, fins a configurar una estructura productiva dèbil, escassament competitiva i cada vegada més vulnerable a pertorbacions externes.

En aquest sentit, la literatura identifica diverses explicacions, no excloents, que permeten entendre per què una economia, com la balear, acaba patint la ‘malaltia holandesa’ i completant un perfil d’especialització envers activitats d’escassa productivitat, poc intensives en tecnologia, esbiaixades cap a uns pocs mercats, altament dependents del volum i en què la competència en cost i preu és més rellevant que la diferenciació a través d’altres atributs de caire qualitatiu. Així:

De primer, d’acord amb Corden (1984), perquè la selecció de les inversions per part dels empresaris en un context d’elevada rendibilitat desincentiva la inversió en capital productiu –instal·lacions, maquinària, tecnologia...– en favor d’altres inversions no productives, com ara la immobiliària.

En segon lloc, perquè la disponibilitat abundant de mà d’obra realça l’especialització en sectors que són intensius en el factor treball poc qualificat, desincentivant, així, la inversió en formació per part de famílies i empreses, amb el consegüent efecte sobre la productivitat.

En tercer lloc, perquè guanya pes el sector de béns no subjectes a la competència internacional –com ara l’immobiliari–, generalment caracteritzat per una escassa intensitat de capital físic o tecnològic i per una reduïda participació en innovació.

Finalment, perquè al voltant dels recursos productius que sostenen les branques productives més dinàmiques –el territori, en el nostre cas– sol aparèixer un comportament, anomenat rendes de situació, segons el qual els agents econòmics cerquen extreure rendes addicionals per l’intercanvi d’un bé, l’oferta del qual és limitada, sense fer cap contribució a la productivitat. L’existència d’aquest comportament engendra corrupció, introdueix distorsions en l’assignació de recursos i redueix l’eficiència econòmica i l’equitat social.

Precisament darrere d’aquests punts es troben molts dels obstacles que limiten a hores d’ara la capacitat de l’economia balear de transformar el creixement econòmic en benestar. És necessari emfatitzar, no obstant això, que el problema no és l’especialització turística, sinó el fet que durant aquests darrers cinquanta anys s’hagi relaxat el principi de millora contínua i recerca permanent de l’eficiència. El problema descansa, doncs, en el descuit dels agents econòmics i socials d’impulsar aquells factors que són clau per garantir el creixement i el benestar a llarg termini. No debades, altres països i regions han esquivat la ‘malaltia holandesa’ i han aconseguit capgirar una situació d’estancament o declivi econòmic i social i, sobretot, han permès confirmar que una ‘segona transformació productiva’ és possible. El cas d’Holanda en torna a ser un bon exemple.